El Somni de Molinero.

Juan Pablo Molinero, el director de màrqueting del València, es va destapar fa uns dies en una entrevista a EFE, se suposa que pactada, amb unes declaracions on afirmava que l'espill en el qual s'ha de mirar el València de cara a la seua potenciació en quant a imatge i màrqueting era en el del Manchester United.

És la primera vegada que un director de màrqueting del València ix a la palestra en una entrevista, i este, ho fa deixant alguna veritat lapidaria que deuria sonrojar a més d'un. Es queixava Molinero als micròfons d'EFE de la deixadesa i de la quasi inexistència de l'àrea de màrqueting del club quan ell va arribar, i de les escasses accions realitzades des de 2004 per a potenciar i millorar la imatge de marca i per tant els ingressos del club.

Per a alguns este tema ha sigut el cavall de batalla durant molt de temps, i pareix que ara, el responsable de l'àrea ve a donar-nos la raó a aquells que ens queixàvem amargament sobre un assumpte que intuíem mort dins de la SAD. Encara que Molinero, després de lamentar la nul·la aportació del club en més de cinc anys al seu departament, va anunciar un paquet de mesures a llarg termini que començaran a donar resultats positius en els pròxims quatre anys. Per a Molinero, les actuacions que s'han posat en marxa faran possible que el València recupere un terreny perdut en els últims temps respecte als grans d'Europa, quan el cicle econòmic canvie per a millor, lamentant que si les mencionades mesures s'hagueren pres en 2004, a la calor dels èxits esportius, el club ja hauria recorregut un camí, que hui dia no té.

"Quan passe la crisi, és probable que els hagem menjat molt terreny als altres clubs", va anunciar en EFE el responsable de màrqueting, que va considerar que "cada vegada hi ha menys clubs de futbol, ja que cada vegada les entitats són més empreses de continguts".

"El Manchester United dóna la casualitat que juga a futbol, però si jugara a badminton seguiria sent lo mateix, perquè l'empresa està pensada per a vendre i que la gent, patrocinadors i mitjans de comunicació estiguen orgullosos d'invertir en la marca". El director de marqueting del València també va incidir en les dificultats que té el club a l'hora de trobar inversors a causa de la seua roina imatge projectada des de fa anys a l'exterior, advertint que els està costant molt revertir eixa situació, encara que s'estan aconseguint avanços importants. I no li falta raó, el punt vital que duu a tota marca a lligar-se a un patrocini, ja siga esportista o entitat, és la imatge i els valors que representen els futurs patrocinats.

Molinero va desvetlar que el nivell del club quant a màrqueting està per baix de conjunts com la Roma, Schalke 04 o Tottenham, res estrany per als que amb freqüència visitem portals econòmics lligats a l'esport, on es publiquen amb periodicitat els ingressos i nous contractes publicitaris dels principals clubs europeus, estant sempre el València per baix de conjunts com Everton, Hamburg, Stuttgart, Blackburn o els esmentats Roma i Schalke.

Per a fer-nos una idea, NIKE, es va negar en rotund a millorar l'aportació econòmica del seu patrocini al València, que ascendia a 2,8 milions d'euros anuals. Després de signar amb Kappa per 3,5 milions any, més objectius, la multinacional americana va multiplicar la seua aportació economíca al Celtic escocès, dels 2,6 milions anuals a 6,5. Una millora similar va patir el Porto, que es situá en 7 milions d'euros, quan no superava els tres en el seu antic contracte amb NIKE.

"Un club de futbol modern ha d'arribar a convertir-se en algo paregut a la Warner Bros, una productora de continguts. Tenim un contingut, que és la marca València CF i les nostres pel·lícules, que són els partits de futbol, han d'estar acompanyades de màrqueting i altres serveis complementaris", va declarar.

Juan Pablo Molinero va reconèixer que és "un orgull" que altres clubs pregunten per les iniciatives promogudes des del València, com la possibilitat de contractar assegurances a través del club, perquè encara que es fixen "en clubs com Madrid i Barcelona, de vegades s'oblida que el València és un referent per a molts altres equips". En marqueting lo que plantes hui, et dóna fruits dins de cinc anys, vorem si açò no queda en sac trencat, i per fi, quan els actuals contractes amb Unibet i Kappa finalitzen, podem obtindre uns patrocinis acords al nivell esportiu de l'entitat, i no dos o tres graons per baix, com ha sigut la tònica habitual en els últims 8 anys.

La Caverna mediàtica.

L'esborrany sobre la nova llei de l'esport que amenaça l'hegemonia de Villar al capdavant de la RFEF, per a convertir a esta en un mer organisme organitzador del futbol base, ha donat un nou gir, que ha posat els pèls de punta a la coneguda caverna mediàtica (molt bé definida per Laporta). Els que viuen a la sopa boba i a la calor del poder han saltat acusant, a no se qui, de voler arruïnar a Madrid i Barça.

Segons este acord una vegada finalitzen els actuals contractes televisius dels clubs de primera i segona, els integrants de la futura nova lliga de futbol professional es voran obligats a vendre els drets de televisió conjuntament, lo que obligaria al futur organisme a crear un producte atractiu per a què la seua venda convertisca les dos principals categories del futbol espanyol en campionats més competitius i atractius per a l'espectador.

Esta mesura és un fet usual en tot el món futbolístic. Fins i tot el Calcio Italià, que al costat del futbol espanyol es resistia a este model, va accedir la passada primavera a vendre conjuntament els drets televisius de les dos principals categories. Lluny del que pensen els apesebrats del grup Z i Prisa, estes mesures en tota Europa, no solament han servit per a augmentar considerablement la competitivitat de les seues lligues, sinó que han servit per a crear un sistema d'ingressos que ha convertit als seus campionats en rentables, i no deficitaris com ho eren abans. En Europa, guanyar la lliga, dóna diners, no costa, com passa en el nostre cas.

En Itàlia els clubs modestos de primera i segona han vist, en el pitjor dels casos, multiplicats els seus ingressos televisius per dos. Els grans no solament han vist respectades les seues quantitats base, sinó que a diferència del passat, seguint el model angles i alemany, aconsegueixen ingressos extra depenent de la seua bona marxa esportiva. L' Inter de Milan, que ingressa 90 milions d'euros anuals per TV, per ser el vigent campió obté un ingrés extra per part de la lliga de 22 milions d'euros, la mateixa millora que obtindrà qualsevol club de la Serie A després de guanyar el Scudetto. A més, este sistema de premis, també afecta al campió de copa i als representants europeus, tenint les seues respectives primes per aconseguir èxits internacionals. Un model de negoci que a Anglaterra fa possible que els participants en la Champions League, no solament reben ingressos extra per part de la UEFA cada ronda que passen, sinó que també els reben de la pròpia Premier League. Quant més atractiu siga el campionat, més ingressos obtindrà la competició, per lo tant, més rebran els clubs. Este model fa possible que equips com el Wigan, obtinga anualment 30 milions d'euros per drets televisius.

Lo realment positiu d'este sistema de venda conjunta, lluny dels premis extra que atorguen les lligues als seus quatre millors clubs, depenent de la seua classificació i dels seus èxits esportius, són els ingressos extra que s'obtenen de la venda dels drets internacionals. Un aspecte que a Espanya cap club ven, ni per separat. Esta venda conjunta de drets en tots els campionats que ho apliquen, es realitza baix el mètode de subhasta, amb un preu mínim d'eixida, que augmenta segons l'oferta realitzada per les operadores interessades en l'adquisició.

La Lega Calcio va vendre a MP&Silva els drets internacionals de la Sèrie A per 45 milions d'euros anuals, en un contracte de tres temporades. Estos drets repercutiran en els clubs augmentant els seus ingressos televisius en un 10% respecte al sistema individual. Lluny del Calcio, una lliga menor com l'escocesa, obté 15 milions d'euros per temporada de la seua venda dels drets internacionals.

En Alemanya, Premier TV l'operadora de serveis que té els drets de la Bundesliga i de la Bundesliga.2, va renovar el seu contracte amb la lliga alemanya ampliant el numero de temporades. Este nou acord va vindre amb una millora del 15% respecte a l'anterior contracte televisiu. Amés de contar amb un nou extra. Premier va adquirir per 10 milions d'euros, els drets dels clubs alemanys per a transmetre els seus encontres per Internet. Una mesura que ja està estudiant la Premier League per a aplicar-la en la seua pròxima negociació en 2013, quan finalitza el seu actual acord.

Desconec les raons que duen a la caverna mediàtica a traure els tancs al carrer en contra d'esta mesura. Però segur que no erre el tir, si afirme que esta reticència a este punt de l'esborrany, té alguna cosa a veure amb perdre el seu particular coto privat. És que això de competir contra més d'un, ha de ser dur.

Històrics: Primera volta.

Acaba l'any, els campionats de lliga arriben al final de la seua primera ronda, i torna el moment de donar un colp d'ull a alguns històrics en problemes disseminats pel futbol mundial. Respecte a l'última miradeta del passat mes de setembre, es pot dir que les coses segueixen pràcticament igual, excepte alguna excepció, com la que protagonitza el Nott.Forest, encaramat en lo més alt de la classificació, malgrat el seu mal inici de campionat.

En el Championship s'ha imposat la lògica. El Newcastle es pot dir que no té rival, ni ho ha tingut en tota la temporada. A pesar de contar amb un encontre més, avantatja en deu punts al WBA, que ha sigut l'únic capaç d'aguantar el ritme de les urraques fins fa un mes. L'equip de Cris Hughton a pesar de liderar la taula continua amb els problemes institucionals que li van dur a descendir la passada campanya. El club segueix sent ingovernable, sense poder vendre's, i s'és incapaç de trobar un entrenador que vulga fer-se càrrec de l'equip. El propi Hughton, que va començar en el mes de Juny la pretemporada com interí, ha hagut de fer-se amb les regnes de l'equip, encara que el seu lloc contínua sense estar assegurat a pesar dels seus 4 premis com entrenador del mes en lo que va de temporada.

Darrere dels dos primers, trobem, per a alegria del món, al Nottingham Forest, empatat a 39 punts amb el WBA (segon) i a deu punts del Newcastle (amb un partit més). L'inici de campanya del Forest (1 victòria, 5 empats, 3 derrotes en 9 jornades) va convidar a pensar que tornaria a protagonitzar una campanya similar a la passada, on es va salvar en l'última jornada del descens. Baix la direcció de Billy Davies el Forest encadena 14 partits sense perdre, havent encadenat cinc victòries consecutives, moltes d'elles en camps complicats i contra rivals de gran nivell. En l'última jornada els rojos es van desfer per 3-0 del Preston, venint de guanyar en Swansea 0-1 i de golejar per 5-1 als seus rivals naturals del Leicester City.

Encara que en la Carling va caure davant el Blackburn (un dels semifinalistes) va eliminar anteriorment a equips com el Middelsbrough. Ara en la FA CUP es tindrà que vore les cares amb el Birmingham City, l'equip revelació de la Premier League. Amb el Boxing Day tancarà la primera volta, viatjant al sempre complicat estadi del Watford i rebent al Coventry.

Incomprensiblement en el Championship trobem equips com el Boro i el Derby County perduts en la part baixa de la taula, acompanyant a un dels casos més misteriosos del campionat, el Ipswich Town, que amb els seus 13 empats en 22 jornades està veient-se relegat a les ultimes cinc posicions de la lliga, a pesar de contar amb una de les plantilles que a principi de temporada tot el món donava com favorites per a disputar el play-off.

Sense moure'ns de les illes, però baixant una categoria, ens trobem amb un excel·lent Leeds Utd, que després de perdre les ultimes temporades el tren de l'ascens al ser incapaç de guanyar el play-off (fins i tot en una d'elles caiguent golejat en la final de Wembley) està veient cada dia que passa més prop la seua tornada al Championship. Es queden curts tots els adjectius que se li puguen dedicar al temporadon que estan realitzant els propietaris de Elland Road, lideren la taula amb 50 punts en 21 jornades (un partit menys), havent concedit solament una derrota i 4 empats, amb 38 gols a favor i 9 en contra, encadenant 8 victòries consecutives en el segon mes de competició. A més conta amb jugadors interessants com Soundgrass o Beckford, els dos pretesos per la Premier.

Altre dels gallets de la categoria, el Southampton, va vore el passat cap de setmana truncada la seua progressió, al perdre precisament per 1-0 davant el Leeds. Els Saints van iniciar la campanya amb -15 punts, a causa de una sanció imposada per la lliga pels seus problemes financers. Després d'aconseguir posar el caseller a zero, suma 25 punts (sense la sanció, estaria prop de les tres primeres places) i s'estanca en la 15º posició. Després de la seua derrota en Elland Road el play-of se li escapa a 9 punts.

Posant el peu en el continent, podem observar casos de tota índole, decebedors com els del Nantes, que està en caiguda lliure, el del Saint-Ettiene, obstinat en descendir, estranys com els del Torino o il·lusionants com els del Kaiserlautern o Gladbach.

Quedant-nos a Alemanya, i respectant la jerarquia, es pot dir que les Zebres estan a un pas de deixar d'aparèixer en esta secció. La seua posició en el campionat, i les sensacions que desprèn eixe club, són d'allò més positives. Per al present i per al futur. Després de salvar-se del descens la passada campanya, ocupant els tres últims llocs en quasi tota ella, en esta està a tir de pedra dels llocs europeus. Soles les seues dos eixides consecutives al camp del Bayern i al del líder, el Leverkusen, li han impedit traure el cap en la part mitja-alta del campionat. Després de perdre a Marco Marin (Bremen) i a Baumjohann (Bayern), la milloria de la plantilla ha sigut notable, el nivell superior mostrat per Bradley, la qualitat d'Arango, el gol de Bobadilla i la grata sorpresa del jove porter Bailly estan sent les claus de la progressió del Gladbach. Altra grata sorpresa és tornar a vore al Dortmund a cinc punts del líder.

En la segona categoria cal aplaudir la dictadura del Kaiserlautern. Soles ha concedit tres empats i dos derrotes, l'última este dilluns, caiguent amb estrèpit davant el Ausburg. Lidera la taula amb autoritat, traient ja 6 punts al segon i 9 al tercer. Els diables rojos han aconseguit ajuntar altra generació d'or. Productes de l'escola Fritz Walter com Sippel, Sam o Hesse són les estreles del equip. El Lautern es reinventà començant amb un equip molt jove fa quatre campanyes, que apunt va estar de suposar-li un descens de categoria, salvant-se en l'última jornada. La temporada passada, després de militar tota la campanya en la tercera posició, va deixar escapar la tornada a la Bundesliga en les ultimes cinc jornades, on va ser incapaç de guanyar, amb 3 empats i dos derrotes, que li van deixar a 4 punts de la glòria.

Els que no alcen el cap, com si d'una epidèmia es tractara, són els grans de la RDA que encara sobreviuen en categories professionals. El Hansa Rostock lluny de tornar a lluitar per l'ascens, passeja sense pena ni glòria en la part mitja-baixa de la Bundesliga.2, les ultimes victòries de l'equip han fet que finalitze l'any més tranquil, i a un punt del Cottbus (10º). Qui va pitjor és el Dinamo Dresden en la Bundesliga.3. A pesar de contar amb la millor plantilla de la categoria, la tremenda joventut de l'equip li està pesant. Excepte quatre jugadors, la resta dels 22 que conformen l'equip són nascuts entre el 85 i el 90. A pesar de passejar tota la primera volta en les ultimes posicions, fins i tot caent a llocs de descens fa dos setmanes, té la tercera plaça de la classificació a nou punts, lo que demostra la tremenda igualtat del campionat. Solament set punts per sobre del Dinamo es troba el Carl Zeiss Jena i el Energie Aue.

En la Regional-League tenim males notícies. Si a principi de temporada es podia augurar que en la 2010/11 Alemanya tornaria a viure un derby entre el D.Dresden i el Magdeburg, arribem al parò invernal amb els pitjors presagis. A pesar que el Magdeburg (campió recopa 1974), es troba en la quarta posició, està a 12 punts del líder, que ocupa l'única plaça d'ascens del grup.

Ja a França, tenim altra temporada més, i van dos consecutives, al Saint-Ettiene jugant amb foc. Si la passada campanya varen tindre que guanyar en l'ultima jornada per a evitar una tragèdia, en esta la seua trajectòria convida a pensar que repetirà plat. A pesar de classificar-se per a Europa fa dos campanyes, i començar el passat exercici amb pretensions champions, plantilla tenia per a intentar-lo almenys, en esta la seua unica aspiració després de perdre a les seues principals figures, és la de mantenir-se en la categoria.

Altre que no passa pel seu millor moment és el FC Nantes, després del Saint-Ettiene el conjunt amb més lligues del seu país. Després de caure per 3-0 en la copa contra un quinta divisió, el conjunt de Jean Furlan ha entrat en crisi, passant de liderar la taula a la sisena posició. Lo del Nantes no és res comparat amb lo que li està passant al Torino, enfonsat en la dècima posició, després de liderar el campionat durant els dos primers mesos suma soles tres victòries en 11 partits.

Futbol Kult St.Pauli.

Sankt Pauli és un barri portuari de la ciutat d'Hamburg. Conegut a Alemanya com el barri cultural del país. Bussejant en l'història i descobrint com va sorgir l'assentament en la zona, un ja es pot fer una idea d'on naix la singularitat que li caracteritza i li ha fet famós en tota centroeuropa. Sankt Pauli no va ser una barriada planificada , va nàixer gràcies a les víctimes que anava deixant la frenètica activitat portuària allà pel segle XVII. Este enclavament, forjat entre molls a les ribes del Elba, és sinònim de diversitat cultural i de tolerància. Un barri cosmopolita, amb inquietuds culturals i polítiques. L'essència de Sankt Pauli ha marcat profundament el caràcter de l'equip, que és un fidel reflex de la seua societat. El barri es va convertir en els setanta en un refugi perfecte per a joves i artistes de tota classe, sent famós per la seua brillant producció musical i artística.

L'entitat com a tal es va fundar en 1890 com club esportiu, encara que el futbol no s'incorporaria com secció esportiva fins a 1910. En l'actualitat el FC St.Paulí està representat en l'elit en totes les modalitats esportives acceptades pel COI com olímpiques, erigint-se com el bressol de l'esport en el seu país, al posseir exitoses escoles en els més variats esports, aglutinant més de 2000 xiquets i xiquetes en totes les disciplines. L'última secció incorporada és l'equip de rugby femení.

Encara que estem parlant d'un club que al juny de 2010 complirà 100 anys, el seu pes en el futbol alemany des de la creació de la bundesliga és anecdòtic. Solament ha aconseguit set representacions en la màxima categoria des de la fundació del campionat en 1963, encara que està en portes de sumar una nova, al trobar-se segon classificat en la segona divisió a 8 punts del 4º. La seua època daurada es remunta als temps de la lliga anséatica, on competia pel títol amb l'Hamburg i el Werder Bremen. Entaulant una rivalitat llegendària amb els seus veïns. Encara que va tindre sonats i repetits èxits en la lliga federal, mai va aconseguir passar de les primeres rondes en la seua lluita pel campionat nacional.

El FC St.Pauli és una entitat amb una marcada consciència de barri. Són coneguts com els Pirates del Elba, al considerar-se romàntics combatents contra el capitalisme futbolístic, també s'autodefineixen com els desheretats. Havent adoptat el club el símbol pirata com emblema oficial. La singularitat del Sankt Pauli naix en els setanta, quan el club va ser reestructurat completament, caiguent en mans de la seua base social, que va impregnar a la societat de la vitalitat cultural del barri, erigint-se com el referent dels diversos moviments socials.

Encara que no seria fins a la dècada del vuitanta quan trencaria definitivament els motles tradicionals, per a unir-se i erigir-se com símbol del moviment PUNK alemany. Es diu que el club és el que més seguidors té a Alemanya, a causa de les simpaties que alça. Amés de ser l'equip de quasi tots els artistes alemanys, tant músics, com escultors, escriptors o pintors. Els pirates tenen l'honor de ser l'equip que més cançons té dedicades, la immensa majoria realitzades pels grups més mítics del rock alemany. Hells Bells de AC/DC dóna la benvinguda a l'equip visitant quan salta al terreny de joc, el Milerntor celebra els gols del seu equip amb Song 2 de blur .

L'activitat social i cultural centra el seu dia a dia, més que una entitat esportiva s'erigeix com una fundació amb aire rebel i contestatari, estant vinculat a tots els moviments socials que hi ha representats en el barri, d'ací naix la seua immensa popularitat, i moltes de les critiques rebudes, ja que és acusat amb freqüència de ser un club que patrocina al moviment antisistema. Sankt Pauli és un barri tradicionalment Punk, últimament envaït pel moviment Okupa i anarquista, gràcies a la gran quantitat de naus industrials abandonades. És habitual trobar en les graderies del Milerntor crestes coloristes barrejades amb minifaldes portades per les prostitutes del barri, fervents seguidores de l'equip (amb penya inclosa). Les accions socials de l'entitat es centren exclusivament en els més joves. Arribant a netejar un barri degradat, dotant-lo de color i vida decorant decadents façanes d'edificis i cases amb coloristes murals amb motius futbolístics.

Qui visite Hamburg, i li agrade l'art undergound, que no oblide passar per Sankt Paulí, on també podrà trobar una fidel recreació del barri roig d'Amsterdam, que s'erigeix just al costat del Chueca teutó.

Des de 2007 el FC St.Pauli trau una carrossa pròpia en la desfilada de l'orgull gai que es celebra tots els anys a Berlín, esta iniciativa va nàixer de la mà de Conry Littman, president del FC St.Pauli i primer dirigent d'un club a declarar obertament la seua homosexualitat. Podem fer-nos una idea de fins on arriba la seua consciència cultural i social mirant els seus estatuts, remodelats fa més de 20 anys, on el club es defineix així mateix com anti feixista, anti homòfob i anti sexista, obligant a les futures directives a lluitar enèrgicament per a inculcar eixos valors en la societat.

Coincidint amb el mundial d'Alemanya en 2006, el FC St.Pauli va traure a relluir una vegada més la seua peculiaritat, organitzant la FIFI Wild Cup, on participaven seleccions no reconegudes per la FIFA. El club va competir baix el nom de República de Sankt Pauli. L'assistència al Milerntor va fregar els 10 mil espectadors en tots els encontres.

Fa tres anys el club va començar a preparar la celebració del seu centenari. A causa de l'escassesa de fons, i al gran volum d'espai que necessitava per a dur a terme les seues activitats culturals per a celebrar tal efeméride, el club va posar en marxa altra iniciativa social. Construir un nou centre social i un museu basant-se en arquitectura efímera. Joves artistes i creatius del barri es van posar mans a l'obra.

Els contenidors portuaris, tan utilitzats en l'actualitat per l'arquitectura moderna, van servir per a alçar l'ampli i modern centre social que albergarà els actes commemoratius. Prèviament estos containers van ser decorats per emergents artistes locals. L'exposició serà inaugurada al maig i tindrà durada fins a desembre de 2010. Després del centenari el recinte acollirà exposicions temporals seguint la linea cultural que marca l'entitat, quedant a disposició del barri. El museu que albergarà l'exposició permanent sobre l'història del club està totalment allunyada del convencionalisme, el FC St.Pauli ha demanat als seus aficionats que donen material fotogràfic i de qualsevol índole per a il·lustrar a través d'un segle l'influència del club en la vida del barri i en la de les seues gents.

Altre dels motius pel qual el FC St.Pauli és el club més popular de la seua ciutat és l'encertada acceptació de les tribus urbanes i de la singularitat de la gent que viu en la zona. Els pirates són un dels que més ingressos rep anualment per la venda de merchandaising a Alemanya, però a diferència dels altres, estos ingressos no vénen derivats de la venda de samarretes de les principals estreles de l'equip, sinó per la linea de roba urbana que va llançar fa 4 anys confeccionada per artistes locals, duent-se una comissió per cada venda.

Qualsevol que pertanya a qualsevol tribu urbana representada en la societat té en les més de 30 tendes que l'entitat té repartides per la ciutat (moltes d'elles construïdes amb containers) qualsevol peça de roba característica de la seua militància, personalitzada amb l'emblema oficial. Així tant un gòtic, com un PUNK, poden lluir la calavera pirata amb les sigles del club sense trencar la seua marcada línia estètica.

L'últim crit en merchandasing és la nova linea per a mascotes, des de “roba” per a gossos, fins a qualsevol accessori imprescindible per al millor amic de l'home, i tot baix la marca FC St.Pauli. La consciència liberal de l'entitat, li va dur a crear un canal de tv on-line, on els aficionats de forma gratuïta podien seguir els partits de l'equip a través de la web oficial del club. A causa d'una forta sanció propiciada per la lliga fa un any, en l'actualitat solament es poden seguir en diferit, encara que estan disponibles un hora després de finalitzar l'encontre.

La peculiaritat dels desheretats fa que alce simpaties més enllà de la pròpia Alemanya, tenint prop d'un centenar de grups de seguidors fora del seu país, estant a Barcelona un dels més importants i nombrosos. El lema que presideix l'entrada a l'estadi deixa ben clar davant quina classe de cultura esportiva ens trobem: “Entrada sols apta per a aquells que vinguen a disfrutar”. En 2002 després de vèncer al Bayern de Munich per 3-1, en la seua ultima participació en la primera divisió, s'autoproclamaren vencedors del campió del món (vènia el Bayern de guanyar la intercontinental), amb la corresponent celebració, amb trofeu inclòs.

El FC.St.Pauli és l'únic club d'Europa, al costat del RC Lens, que no té cap grup ultra, i la mitjana d'edat dels prop de 20 mil espectadors que abarroten el seu estadi cada dia de partit no supera els 23 anys.

Rubén, el Pipo, Baraja.

Discret fora del camp, tota una figura dins d'ell. La carrera de Rubén Baraja per a desgràcia del València i del futbol en general està tocant a la seua fi. Excepte sorpresa majúscula estem a les portes d'iniciar els últims cinc mesos del vuit amb la samarreta Valencianista.

La casualitat ha volgut que el mateix estiu en el qual es compliran deu anys del seu fitxatge pel club de la seua vida, siga el mateix en el que haja de dir adéu, i per culpa de les rèmores polítiques que implica l'actual règim, es pressuposa que ho farà per la porta de darrere. Como un don nadie.

El pas de Baraja pel valència suposarà un abans i un després. Amb ell en la plantilla els milers d'intents per trobar un igual que no faça sagnant la seua pèrdua han acabat en costosos fracassos. Encara que a ultima hora i davant la sorpresa del respectable, Banega va ressuscitar, quan a ulls del món era un cadàver més que el futbol havia llançat en la cuneta.

El perfil de jugador que encarna el Pipo esta en extinció, excepte excepcions, n'hi han pocs jugadors de les seues característiques en actiu, i els que estan, arriben a una cotització prohibitiva, com tot bon producte escàs. Tot pareix indicar que en el futur a curt termini l'escassesa de jugadors d'este perfil no es resoldrà, ja que en les categories inferiors pareix no haver cap jugador d'esta classe.

Com tot lo bo en el València, Baraja mai va ser la primera opció, ni la segona. I encara que en l'actualitat 12 milions d'euros és una quantitat respectable per qualsevol futbolista, en el moment de la seua contractació eixa xifra era considerada caldereta. Estàvem en l'inici del boom televisiu, una bombolla que va permetre en aquells temps realitzar desemborsos estratosfèrics, hui dia soles assequibles per a russos multimilionaris i àrabs amb equip de futbol.

Baraja ha coincidit en el València amb alguns dels millors jugadors de les ultimes dècades. Va ser company d'un fenomenal Mendieta, d'un Vicente en plena explosió, va ser punta de llança de la millor defensa d'Europa durant anys, amb el seu millor central capitanejant-la, i braç executor d'alguns dels millors entradors del moment. I malgrat tot, el Pipo sempre va brillar amb llum pròpia sobre el terreny de joc. Va ser el motor i l'ànima d'un València que va voler emular a l'equip de la davantera elèctrica.

Dins de 15 anys per a la joventut del moment, per als valencianistas que ocupen les cadires del nou estadi, Baraja estarà a la mateixa altura en la qual estan per a nosaltres jugadors com Kempes, Penev, Fernando, Puchades o Claramunt. Encara que el futbol és desigual , a la llarga és just. Per molt idíl·lic que volguérem pintar la retirada del jugador, es molt complicat que l'últim digne representant d'eixa magnifica generació a la qual Europa li deu una champions, acabe alçant-la. Tots ells ho han fet sense aconseguir-lo.

Encara que vivim en un futbol que no respecta als seus símbols, serà poc tot lo que se li faça al Pipo. i encara que el València com club, desoïsca les modestes peticions d'un grup d'aficionats per a rendir tribut a un dels millors jugadors que han vist les ultimes tres generacions de Valencianistes, aconseguiran, per les vies que siguen necessàries, rendir un modest però sentit tribut a un jugador que ha marcat època, agrade o no a qui fa el buit a tals peticions.

Els interessos personals, retribuïts of course, estan matant a este club. Si va ser el súmun del despropòsit tapar una copa, fins al punt d'obviar el seu primer aniversari publicant una efeméride sense importància ocorreguda 43 anys abans en la mateixa data, no va deixar de ser més patètic el desplant que se li va fer a Eizaguirre, una de les últimes llegendes vives que ens queden, el dia que va vindre a València a presentar un llibre, l'autor del qual, havia tingut en el passat un litigi personal amb el relacions externes del club.

Que dir del 50 aniversari de la retirada de Puchades, o del centenari del naixement de Luis Casanova, ambdós convenientment oblidats. Els mateixos que haurien de vetlar per estos detalls, són els quals baix previ pagament del seu import, commemoren 90 aniversaris omplint l'exposició fotogràfica de la efeméride amb fotografiés de Soriano al costat de Villa i la famosa samarreta de 2014. Honoris causa al patetisme.

50 anys de Bill Shankly.

L'ombra de Bill Shankly planejarà sobre Anfield quan el Liverpool estiga disputant el seu partit de la Premier League contra el Wigan Athletic. El 16 de Desembre farà cinquanta anys que Shankly es fera càrrec de la banqueta del Liverpool. En aquella època el club era un equip de segona divisió que lluitava per l'ascens no sense dificultats. Després d'abandonar el càrrec 15 anys desprès del seu nomenament, els reds s'havien establit com una de les grans potències del futbol mundial.

El Liverpool li rendirà homenatge este dimecres, quan 15 jugadors que van integrar aquella plantilla en els anys 60 i 70, eixiran al terreny de joc durant el descans. Baix el comandament de Shankly varen aconseguir tres Lligues, dos Copes d'Anglaterra i la Copa de la UEFA. La cançó favorita de Shankly "Amazing Grace" s'escoltarà en l'estadi m'entres salten a la gespa jugadors com Tommy Smith, Kevin Keegan i Phil Thompson, que s'encarregaràn de transportar als fidels d' Anfield Road a l'època daurada del club.

Segons Smith, ex capità del club: "Shankly és l'entrenador més gran que ha produït el futbol en tota la seua història". La revolució que va emprendre Shankly en el Liverpool va ser la base sobre la qual es va recolzar el Liverpool de Bob Paisley, dominador absolut d'Europa amb 2 copes de la UEFA i 4 copes d'Europa en apenes 10 anys.

El malestar actual en Liverpool, tant dins com fora del camp, farà que siga inevitable fer paral·lelismes entre les figures de Shankly i Benítez. Esta commemoració arriba just quan el ex del València es troba en el seu pitjor moment a Anglaterra, amb el seu club totalment allunyat de la lluita pel títol i sense haver aconseguit grans coses en la competició domèstica des de la seua arribada.

"Tot el món sap que és un dels millors entrenadors de la història, ell va canviar el club", va dir Benítez sobre Shankly ,que va morir en 1981, l'estàtua del qual, amb els braços enlaire, es troba fora d'Anfield. El programa oficial de l'acte obri amb esta frase: "Altres poden haver guanyat més trofeus, però Shankly va ser l'home que va canviar el rumb de l'història."

Al nostre Shanky, el varem tirar d'ací.

Va sonar el despertador.

Parlar en calent i més d'un partit com este, amb tantes emocions juntes, destrossades amb celeritat pel mal endèmic d'este equip, no és convenient, però vist lo vist, després de les altes dosis de coratge i lluita mostrats per l'equip és suficient per a quedar tranquil de cara al futur.

Ara bé, és just dir que el partit es va perdre des de la caseta. Emery es va trair a sí mateix i a l'equip, després de saltar a Mestalla amb un canvi de plantejament que desprenia por e inseguretat per tots els costats. Dol més després de comprovar com el propi entrenador va saber amb mestria jugar-li al Barcelona, equip molt superior tècnicament al Madrid que es va presentar en Mestalla el dissabte. Mal d'altura?.

Haurà d'explicar el propi Unai el perquè de tal canvi, però ell mateix va embotellar el joc de l'equip, i va regalar el domini de la parcel·la al rival d'una forma alarmant, i sorprenent. Fet que va permetre al rival ser tremendament superior al València, des del primer minut, crescut davant la incapacitat de reacció del entrenador, que va reaccionar tard i mal. Soles amb arreons moguts per l'orgull i l'atmosfera del partit van fer reaccionar a l'equip, amb sort a favor en el 1-1, i en contra en el 2-3. Perquè varem jugar tan arreplegats darrere?.

Este menut desastre perpetrat pel míster, no ha de tacar la seua bona trajectòria esta temporada. Ha demostrat saber corregir errors. Encara que esta xicoteta reculada pot deixar mal sabor de boca, quedarà en no-res si sap corregir, i oblidar per al futur, traïcions a si mateix d'este calat. Lliçó (enèsima) magistral de Pellegrini. Hem jugat amb massa respecte (por?), sense eixa agressivitat típica d'un equip que ix a menjar-se al rival... hui el caçador tenia por de la pressa.

Tema a banda queda l'arbitre, típic arbitratge silenciós, que va minant a poc a poc, fins a acabar amb tu. Futur adjunt de Mejía.

La tremenda superioritat , tant física, com tàctica, del Reial Madrid durant tot el partit, i amb lo poc que li va fer falta per a dominar el marcador, ens ha posat a tots amb els peus en terra. Va sonar el despertador, per a avisar-nos d'una obvietat, que havia quedat en l'oblit després dels últims resultats. Estem un graó per baix dels dos primers, però mig per damunt la resta, falta saber si estem capacitats per a pujar el graó sencer.

Continuant en els aspectes negatius, chof, Banega ha arribat a desesperar. Durant tot el partit l'argentí ha ralentit les jugades de contraatac, ofuscat i obsessionat en rodar sobre si mateix, en lloc de realitzar obertures ràpides. Mestalla s'ha convertit en un colador, i eixa llosa pot convertir-se en la tomba d'este equip, si no és gràcies a avantatges amplis, s'és incapaç de traure els tres punts.

Errors defensius greus, un València molt inferior, i un entrenador que segueix sense saber canviar el rumb de l'equip des de la banqueta. A pesar d'això la imatge global de la temporada és més que positiva, açò no és més que despertar d'un bonic somni, que tots volíem convertir-lo en realitat. Ens falta massa per a arribar a eixos cims, encara que queda la sensació, que d'haber plantejat l'encontre d'altra forma, com a mínim, tindriem un punt més.

PD: Amb Pepe en el camp, la porteria de Casillas ni de lluny.

L'Antimadridisme mediàtic.

Fins per a un llibre ha donat el tema. El gran Paco Lloret amb bon ull, com ho va tindre antany amb el magnífic llibre sobre Benítez, ha tret al mercat la bíblia del antimadridisme a València. A falta de llegir el document, i solament haguent visionat algun extracte, pareix ser que ha donat en el clau, i allunyant-se de postures colèriques, que és lo difícil, com era d'esperar en un professional de la seua talla.

Faria bé el bo de Lloret en regalar exemplars a certs media-leaders de Madrid, ja que estos continuen embardissats en la seua particular bombolla, recolzant-se en el desconeixement més absolut e insultant que es puga tirar a la cara qualsevol aficcionat. Fruit de la globalització de la premsa local madrilenya. S'equivoquen aquells que comparen “premses” catalanes, valencianes o andaluses, totes són idèntiques, tallades amb el mateix patró, a causa del escàs interès i esforç del periodisme modern a separar passions de rigors.

La diferència radica en el localisme, m'entres uns treballen a casa, els altres ho fan per a tot el país, encara que no s'adonen d'això, que de fet no ho fan. En eixe moment treballar amb la bufanda es converteix en un agravant, en un arma perillosa que sempre exerceix cap al mateix costat. Altre aspecte del que són reacis a reconèixer, allà per la meseta, és la seua incontestable culpabilitat en l'assumpte, tant ací com en altres llocs. Sense un periodisme ultrista exponenciat de tal forma, l'antimadrisime seria un terme inexistent, quedant-se en mera rivalitat esportiva. Com passa en tota l'Europa balonpédica.

Altra variant important del tema, és l'aferrissada reticència dels blancs a reconèixer allò que és obvi. Tornem a les bombolles i als mons aïllats. És normal, entendible des d'eixe prisma, que aquells que consumeixen diàriament un determinat mig, o varis que comparteixen una mateixa línia, acaben creant-se un món propi, que els allunye de la realitat. Tant és així, que és habitual trobar entre la massa social madridista personatges que no arriben a digerir que fora de Barcelona, haja algun equip amb categoria moral suficient per a definir-se com rival seu. Encara que siga un fet natural que l'elit de qualsevol campionat desprenga rivalitat entre els seus components, ací, o allà, millor dit, un acte natural, és entés com anormal, fruit de l'estesa cultura bipolar espanyola, Barça o Madrid, PP o PSOE.... blanc o negre.

En Itàlia qualsevol partit entre els cinc grans és tractat de la mateixa forma que el duel entre els seus dos clubs més importants, d'igual forma que en argentina un River-Independiente o un Boca-San Lorenzo arriba a cotes similars a les d'un Boca-River. La diferència radica en l'equilibri. M'entres a Anglaterra la premsa esportiva brilla per la seua absència, llevat dels mitjos locals radiofònics, en la resta del continent, la premsa esportiva ha trobat un equilibri harmoniós. La Gazzetta llança diàriament una pagina per a cada club important (format tabloide), deixant dos (diàries) per a la resta de clubs de primera, tant a França com a Alemanya, es segueix el mateix model. L'harmonia s'estén a les seues portades, on el futbol no domina la primera plana, sent la majoria de vegades, un tema secundari.

Encara que siga un bucle viciós, i els clubs hui dia , com les empreses i governs, utilitzen la premsa al seu antoll, cal reconèixer, que en este assumpte, lluny d'evitar-lo, han contribuït fermament. Columnes d'opinió plenes de faltes de respecte, portades insultants i opinions aberrants ha sigut la gasolina que ha inflamat la foguera. Encara que a Madrid, s'escuden en el cas Mijatovic (la seua clausula la va pagar Antena3), el afer del montenegrí, no deixa de ser un capítol més d'una llarga e interminable història, encara que per a ells supose el volum sencer.

Rumors que Maten.

Esta ciutat és meravellosa. Ahir sense volta ni solta i amb art andalús, a algú se li va ocórrer emular l'encontre de Ricky Martin amb certa adolescent i un pot de melmelada, valencianitzant l'assumpte. Si en aquella ocasió els havia que juraven haver-lo vist o fins i tot tindre-lo gravat, la nostra versió valenciana no anava a ser menys, tots ho sabien de bona tinta, i de millor font.

L'espurna que va encendre la metxa de les ocioses ments impulsores del bulo va ser una simple e insustancial nota publicada en Las Provincias, on es relatava un encontre personal entre Llorente i Juan Roig per a fer les paus.

Durant hores, de forma incessant va anar creixent una història sense peus ni cap, elucubracions convertides en certeses, al pur estil del film de Davis Guggenheim. Que fa Llorente viatjant en l'avió privat de Juan Roig, rumb a Moscou?. Fer les paus es poden fer a Picassent, sopant amb les dones e ingerint quantitats industrials de Cardhu. Anar-se'n a Rússia amb la que està caiguent no podria tindre altra finalitat que la de planificar el desembarcament de Normandia.

Després de l'hora de dinar, lo que va començar sent una palla mental d'algú, es va convertir en una notícia més que contrastada... “Saps que Juan Roig va a comprar el València?”. “Em diuen que Juan Roig ha comprat el València”.... els dibuixants nipons defineixen a la perfecció situacions com les que es van viure a ultima hora de la vesprada, quan els seus personatges mànga, cauen a terra fulminats després de soltar alguna barbaritat algun dels protagonistes de la sèrie. Lo que va començar sent un rumor a primera hora del matí, es va convertir en realitat al mig dia, per a deixar pas a un recurrent tema de mofa a ultima hora de la vesprada.

La manida frase de “quan el riu sona aigua porta”, sempre podrà ser l'escut protector d'aquells que van caure en el parany, fins i tot dedicant-li minuts en directe per a simplement desmentir o contribuir a l'elucubració. Les noves tècniques de màrqueting viral estan aconseguint autentiques fites. Si fa poc es va ser capaç de convèncer a milers de persones després de publicar en youtube una persecució d'un ovni gravada des d'un pesquer gallec, que no anava a aconseguir una història amb base real. En este cas, a diferència del Ovni gallec, els filtres mediàtics van funcionar, en part perquè allò d'alçar un telèfon i parlar amb els responsables (pròxims) és més fàcil que cridar al CNI.

A pesar d'estar a les portes d'un València-R.Madrid, és més saludable parlar de coses intranscendents, i gracioses, com esta, basades en el no-res, que provocar pujades de tensió perjudicials per a la salut, entrant al drap de les barbaritats típiques i tòpiques d'aquells que treballen per a l'imperi, i dels seus secuaces locals. Encara que no deixa de ser còmic veure a Roncero tirar escuma per la boca en Punto Pelota acusant-nos d'odiar al Madrid, o a eixe personatge burleta com Roberto Gómez soltar autentiques idioteces, adornades amb faltes d'ortografia.

Però lo realment hirient és escoltar les rodes de premsa en partits com estos, on Paterna es converteix en una convenció d'estúpids amb llicència, on se'ls permet sense cortapises, realitzar les més estúpides preguntes e insultants qüestions a aquells que solament acudeixen al recinte en dia gran, havent de pagar els autòctons el peatge. No hi ha res com ser un acomplexat crònic, i tindre davant a un mitjà nacional per a obrir-se de cames incondicionalment, per a després traure el garrot contra el mig local, al que se li suposa bast i peleto, a pesar de demostrar més categoria i temple que aquells pels quals es perd el cul.

Puchades, 50 anys després

És compleixen cinquanta anys de l'homenatge a Tonico Puchades. Un vuit de Desembre de 1959 el mig centre natural de Sueca a causa d'una lesió crònica d'esquena va haver de penjar les botes abans d'hora. Mestalla li va tributar un merescut homenatge. Tal va ser el fervor en les graderies, que aquells que ho van presenciar afirmen sense rubor que ha sigut la major mostra d'afecte que s'ha realitzat mai a un jugador del València CF.

El Niça, com a convidat, va ser la victima d'aquella vesprada, un 5-1 al campió francès que dies després afrontaria un decisiu partit en la copa d'Europa. Però la festa no va ser perfecta, molts companys del 6 de sueca que van confirmar la seua assistència en repetides ocasions, no van aparèixer per València. Com és el cas de Di Stefano. Fins i tot el Barcelona es va negar a cedir jugadors al acte, sent l'únic equip de primera en no tindre representació. A pesar de tot el club català aportaria com a present un rellotge i un anell, ambdós d'or, per a l'homenatjat.

Tonico, com és i era conegut, a pesar de ser el primer jugador específic de la seua època, erigint-se com el prototip de migcentre defensiu i un dels estendards, sinó el més gran, que ha donat la pedrera del València en la seua història, a passat desapercebut en la vida social del club, allunyat del glamour i dels focus que li hagueren correspost com una de les principals estreles de la dilatada història valencianista.

La discreció, li ve de natural. Ja des del seu debut, fins en els seus dies de retirat, el tímid caràcter que li caracteritza li ha dut a protagonitzar tota classe d'anècdotes. Des de voler deixar plantada a mitja valència per a no assistir a un homenatge, pel mundial de 1950, fins a donar rodejos quilomètrics evitant creuar el centre de Sueca camí de la seua casa, després de regressar de jugar algun partit memorable amb el seu equip.

Segons compta Jaime Hernández Perpiñá, en un dels seus fabulosos relats, en el primer entrenament de Puchades amb el primer equip, després d'una setmana de pluges, va ser l'únic en no caure a terra. Regressant al vestuari igual d'impol·lut com va eixir d'ell. Pasarín, entrenador del València per aquell temps, li va preguntar a que era degut que fora l'únic jugador en no relliscar a pesar d'estar el camp ple de fang i aigua, la resposta del jugador va ser contundent: “Des de xiquet he treballat plantant arròs en el meu poble, i eixe treball es realitza amb aigua fins als turmells, estic acostumat a terrenys enfangats”.

Tal resposta, i la bona actuació del jove, van fer prendre la decisió a l'entrenador de dur-se'l concentrat a Vigo, on va debutar. Però no sense condicionaments. Pasarín va advertir al futbolista de que soles jugaria si Balaidos presentava un terreny de joc castigat per la pluja. I així va ser. El gran treball de Puchades va contribuir a la victòria per 1-2 de l'equip. Encara que en el viatge a Galícia va protagonitzar diverses anècdotes.

Dirigint-se a Colina, va advertir al secretari del club que amb les presses havia oblidat agafar el menjar suficient com per a aguantar tants dies fora de casa. Encara que el secretari, estupefacte davant la confessió del jugador, el tranquil·litzaria advertint-lo de que en el València el menjar ho pagava el club. No va el va deixar tranquil. A l'endemà d'imposar-se al Celta, l'escàs desdejuni (cafè amb llet i croissant) que li van oferir no era prou digne per a tant estomac. Junt amb el seu inseparable Vicent Seguí, altre prometedor debutant, es van escapar a un bar pròxim. El festí va ser dels que fan època. Assabentat Pasarín, es va presentar en el lloc dels fets i després de creuar diverses paraules amb els joves, va prendre una determinació. Seguí no va tornar a jugar fins a final de temporada, Puchades, ho va haver de fer gràcies a la lesió de Monzó, fent-lo tan bé, que ja mai abandonaria la titularitat.

Eixa mateixa temporada el València seria campió de lliga, l'última en molt de temps. En la 48/49, presentant-se els blanquinegres a falta de tres jornades en Mestalla amb la possibilitat de ser campió si guanyava davant el Barcelona l'equip va perdre, engrandint el desastre en les dos ultimes jornades, lo que faria que el tiol s'escapara. Aquell va ser el primer de molts campionats que el Barça de Kubala li guanyaria al València de Puchades. Un València al que soles la mala fortuna va privar d'alçar tres títols de lliga. Dos copes, tanquen els èxits de Tonico en el club.

Cinquanta anys després, a pesar que el seu nom sempre apareix barrejat entre una serie de noms cada vegada que algú cita de memòria una sèrie de jugadors històrics del club, aquell modest jugador de gran esperit viu discretament en la seua casa de Sueca, aliè a tot esdeveniment. Des d'aquell homenatge en 2005 que li va realitzar la seua població, amb una discreta e indigna representació del club, Tonico no ha tornat ha ser molestat per res, ni per ningú.

Amb Marchena, che we can.

Ser Vicente i tindre amics en el València és molt important, però ho és més no ser Vicente i tindre millors amics. Quan eres de Cabezas de San Juan i passes de les amistats perilloses, t'exposes a tindre que pagar un peatge que et pot costar molt car. Mentre altres disfruten de ridícules campanyes mundialistes per realitzar un parell de partits bons, al pur estil de la meseta, els hi ha que son víctimes de la indiferència.

En este país tan nostre pareix impossible ser just i adequar llocs per a tots aquells que ho meresquen, sense distincions de cap classe. Haver de rentar certes amistats no deixa lloc al digne reconeixement d'aquells que s'ho estan guanyant. Per a estos últims no hi ha rendiments que valguen, i per a desgràcia seua, l'edat si que és una llosa insalvable, encara que siguen més joves que altres. Són les típiques incongruències del poder mediàtic, tan preocupat per atendre velles factures.

Però com la mare evolució ens va dotar d'ulls i per tant de visió, i hui dia els telons d'acer són metafòrics, no es pot tapar l'evidència, per molt que s'intente. I lo evident és que el rendiment amb el que ens està delectant Carlos Marchena ratlla l'excel·lència. L'incomprensible és que de la nit al dia s'haja convertit en un suplent de luxe, soles útil per a aquells terrenys en els que fa falta reforçar les defenses davant la major superioritat física del rival.

Si el rendiment dels dos mitjos defensius contínua en esta línia, i l'evolució de Banega progressa adequadament, Emery va a tindre un problema, i el València una gran notícia. Serà l'entrenador qui es tinga que trencar el cap per a trobar acomodament a tots ells. El Dimecres passat davant el Lille ja es va vore que l'argentí, descarregat de tasques defensives, gràcies a tindre a dos stoppers guardant-li l'esquena, ofereix un rendiment superior.

Amb estes premisses hi ha via lliure per a l'optimisme. Amb un final d'any d'una exigència màxima i amb un mes de Gener carregat de partits de responsabilitat, podrem comprovar de que pasta està fet este València i fins a on pot arribar, però fins llavors, lo que va davant, va davant. I Marchena, va davant.

El Derbi d'Alemanya.

En la Bundesliga les rivalitats sempre han sorgit per proximitat geogràfica, bé per compartir ciutats o per estar separats per escassos quilòmetres. Esta singularitat naix alimentada per la tradició futbolística teutona, ja que fins a 1963 el futbol alemany estava dividit en lligues estatals. Dins de tant entramat local, hi ha una excepció. A pesar que cadascun està en un extrem oposat del país, la rivalitat Bayern – Borussia M'gladbach sempre ha sigut extrema. Fins i tot ha transcendint més enllà del terreny de joc.

A pesar de que fa just una dècada que les zebres van abandonar el tren dels grans, la història que arrossega este clàssic alemany i les connotacions que te per a la cultura futbolística del país, fa que encara hui, siga el partit amb més repercussió del futbol nacional.

Va haver una època en la que els dos conjunts es repartien a parts iguals a les principals estreles nacionals, aquells encontres entre els Rummenigge, Beckenbauer, Müller Vs Berti Vogts, Stielike, Heynkes no tenien preu, golejades, expulsions, emoció... una meravella que hui dia no es podria igualar.

Els enfrontaments entre els dos conjunts han deixat tota classe de marcadors, humiliacions i escàndols. Ambdós s'han jugat el titul de lliga entre si, en l'última jornada, i en els seus estadis. Tant Bayern com Borussia saben lo que és guanyar al contrari i alçar el trofeu de campió davant l'afició rival.

En este aspecte empaten a dos ocasions, el Gladbach va golejar 4-1 al Bayern en 1976 per a alçar el plat de campions davant el segon classificat, gesta que repetiria un any després en l'Olímpic de Munic, empatant 2-2. Prèviament el Bayern en 1973 va endossar un 4-0 al Borussia per a certificar el seu triomf en la lliga, i en 1974 Beckenbauer arreplegava el plat de campió de mans del president de la Bundesliga en el Bolkeberg.

Però si per alguna cosa ha distingit esta rivalitat de tantes altres, i li ha fet transcendir més enllà de les marcades fronteres federals, és gràcies al estil que caracteritza a les dos principals escoles alemanyes, el futbol total del Borussia, contra el clàssic estil germànic del Bayern. Dos formes d'entendre el futbol que han dividit al país durant dècades, i que han generat enfrontaments de tota classe.

A Hennes Weisweiler, mític entrenador de les zebres, li va eixir un alumne avantatjat. Udo Latek va triomfar com jugador en el Borussia de finals dels seixanta i principis dels setanta. Com entrenador va superar al seu mentor, aconseguint amb el Bayern la copa d'Europa. La gran obsessió del Gladbach. Jugant amb el genuí estil bavares. Com es va encarregar de ressaltar el propi Latek.

El seu triomf en Baviera va ser possible gràcies a la discriminació que va patir per part del seu mentor, veient-se obligat a emigrar. L'eixida de Weisweiler de la banqueta del Bolkeberg va obrir la porta a Latek, la cridada del Mönchengladbach li va fer abandonar el seu càrrec en Munich. Sense pensar-se'l dos voltes, va abandonar l'equip amb el qual acabada de proclamar-se campió d'Europa i amb el que va dominar durant diversos anys el campionat.

Udo Latek és l'entrenador amb més tituls de la història del futbol alemany i ho és gràcies als triomfs que va aconseguir tant en la banqueta del Bolkeberg com en la del Olímpic de Munic, la tornada d'Udo a Mönchengladbach va portar una nova era de domini blanc en el campionat.

Des de finals dels noranta, per culpa de la greu crisi financera que va afectar al conjunt de Renania, la desigualtat en favor dels bavaresos és tremenda. El Divendres 4 en el Allianz de Munic, Alemanya viurà una nova edició del millor clàssic de la història del seu futbol.

El Borussia aplega després de sis jornades invicte, aconseguint victòries importants, com el 2-3 a casa de l'Hamburg, o la recent victòria per 1-0 davant el Schalke, que l'han servit per a encadenar quatre victòries consecutives que li han deixat a tir de pedra del Bayern. Per la seua banda els muniquesos voldran confirmar la seua reacció per a no perdre el tren de cap (i de passada salvar el de Van Gaal).