L'utopia televisiva dels clubs.

El Reial Madrid i el Barcelona s'arrisquen a que decaiga l'atractiu del campionat espanyol per als espectadors si no accepten compartir de manera més equitativa amb els seus rivals els ingressos per drets de retransmissió (….) Lo que a la llarga podria convertir a La Lliga en un producte de difícil explotació, repercutint negativament en l'economia d'ambdós clubs.

Eixe paràgraf ha sigut extret d'un estudi realitzat per Sport+Mark al maig de 2010. Altre estudi de la mateixa empresa, arreplegat per eleconomista.es diu que la Premier League i la Bundesliga, com bons productes que són, golegen a la lliga i al Calcio en quant a retorn publicitári, atorgant-los millors patrocinis als seus clubs. Tenim un problema. som conscients d'això, però ens neguem a solucionar-lo. La lluita oberta per la negociació del pròxim pastís televisiu frega l'espantall. 20 clubs de primera, conscients de la pèrdua de competitivitat i potencial que pot suposar donar un pas en fals en este assumpte respecte als seus homòlegs europeus, estan més preocupats de regar els seus egos que de salvar el futur de la competició.

L'actual LFP no és atractiva per a quasi cap mercat mundial. En França soles una plataforma digital té els drets de la Lliga BBVA. La majoria de jornades no emet cap encontre en directe. Els partits dels dissabtes a les 22:00 h són televisats en el millor dels casos amb 40 minuts de retard. Canal+ Sport utilitza el campionat espanyol de farciment, l'única possibilitat de veure partits en viu és que cap altre match, inclús francés, coincidisca en horari amb els partits espanyols. Algo similar a lo que fa GolT amb el campionat lús i la Ligue1.

L'únic mercat televisiu que la LFP explota és el sud-americà. Gol TV, ESPN, PSN, FOX i TyC Sports són algunes plataformes digitals que tenen els drets de retransmissió i resums. La seua aportació econòmica és escassa, i no reuneixen grans audiències a causa del handicap dels horaris. Depèn del dia un mexicà pot estar veient un Màlaga – València el diumenge a les 11 del matí.

Davant este panorama els clubs han tancat un esborrany de mínims. En el pitjor dels casos, seguint els paràmetres de la pròpia lliga, el contracte col·lectiu que es signarà en 2014 sempre deurà de ser igual a l'actual (entorn dels 650/660 milions) Encara que l'organisme que presideix Astiazarán està convençut de poder arribar a els 900 milions d'euros. Segons la proposta de Barça i Madrid, que sembla haver convençut a la resta de clubs, el repartiment seria piramidal. Un 34% fix per a ambdós, sense condicionament algun. El 11% per a Atlètic i València. La resta es repartiria a parts iguals entre els altres clubs, sumant variables en funció d'audiència, nivell esportiu...etc.

Com és possible que accepten açò?.

Lo lògic seria que tot club que es precie repudie este acord. Però la realitat ens duu a topar-nos de front amb un impossible. La fratricida guerra de Roures amb Sogecable ha dut al futbol espanyol a un punt sense tornada. El contracte que tenia signat TV3 amb el FC Barcelona ascendia a 66 milions d'euros, més iva. Similar al que Digital+ va signar amb el Reial Madrid. Entorn a un 50% menys era el que percebien València i Atlètic dels seus ens autonòmics. L'única basa de Mediapro para llevar-li els drets del futbol a PRISA era fer saltar la banca. Els 120 milions d'euros signats per ambdós clubs, juntament amb la discriminació que van patir la resta per part de la productora de LaSexta, fa que la negociació col·lectiva igualitària siga una quimera.

A això cal unir-li la proposta alternativa dels que es fan cridar els pares del repartiment just. Este grup format per Sevilla (el qual comanda) Vila-real i Athletic, enarborant de forma demagògica la bandera de la igualtat, apliquen allò de qui reparteix, es duu la millor part. La seua proposta no és més que una fórmula dissenyada a mida, amb l'única fi de donar com grans vencedors als promotors. El rebuig del grup dels modestos és clar, l'oferta llançada per Florentino Pérez quasi multiplica per dos els emonuments dels menuts, és a dir dels 12 milions actuals a prop de 24. Mentre que el suposat repartiment just dels discordes, deixa als més febles en la mateixa situació que en la qual es troben en l'actualitat, solament augmentarien en 4 o 5 milions el seu contracte. Amb un agreujant. Que les seues diferències amb la classe mitja es veuria augmentada.

Que proposa l'oposició?

L'esborrany Del Nido proposa un repartiment del 40% a parts iguals, distribuint la resta segons la classificació històrica (sumant tots els punts aconseguits en lliga des de 1928), més les ultimes cinc campanyes disputades. Deixant els paràmetres d'audiència en últim lloc. Un model fabricat a la calor d'uns bons anys esportius d'estos equips, que penalitzarien a València i Atlètic.

Certament és un contracte més igualitari a l'actual, i al proposat pel Reial Madrid. Però impossible de complir. Si els dos grans continuaren amb els seus antics contractes amb la proposició del Sevilla passarien de 66 milions a 90. Per contra, després de la signatura amb Mediapro, faria que els seus actuals ingressos de 120 milions es reduïren a 90, en lloc d'augmentar a 140, que és el que ingressaran per TV si el repartiment proposat per madrilenys i catalans arriba a bona fi. Això si, els andalusos contarien amb uns ingressos propers als 45 milions, pels poc menys de 30 que rebran amb el model Florentino.

Realment n'hi han alternatives?

Cal tindre en compte que la problemàtica sorgida arran dels nous contractes signats en la 08/09, fa que cap model aplicat a altres lligues (anglesa, italiana..etc) siga exportable al nostre campionat. Solucions hi ha, voluntat per arribar a elles no. Entotsolats en aconseguir cadascú el seu millor tros de pastís els clubs de la lliga espanyola signaran la seua sentència de mort mentre no siguen conscients que en esta batalla, no pot haver vencedors ni vençuts. D'entrada, llevat que les previsions de la LFP es complisquen i s'aconseguisca un contracte de 900 milions, els grans de la lliga francesa, italiana i anglesa, van a ingressar més per drets de TV que València i Atlètic de Madrid.

A açò cal sumar la nul·la explotació del marqueting de les nostres societats anònimes en comparació dels nostres competidors directes, i el producte poc atractiu per als mercats internacionals que resulta el futbol espanyol. El llarg termini es presenta preocupant. Una lliga monopolitzada, gens competitiva i sense atractiu algun en el mercat exterior repercutirà en un menor nivell d'inversió de les marques, lo que es traduirà en pitjors patrocinis. El que és el mateix, menys ingressos.

consulta l'últim estudi de Sport Mark sobre el patrocini de samarretes, on els clubs de la LFP están per darrere de les grans lligues. Click ací (PDF)

Ja en l'actual escenari, el nivell d'ingressos per patrocinis de les samarretes és inferior al de totes les grans lligues europees. En estes condicions competir en el mercat de jugadors i en competició internacional a llarg termini es va a presentar tan utòpic com intentar superar a dos equips que ingressen 300 milions més que tu. És el que hi ha, perquè és el que hem volgut que haja. En 2001 els ingressos anuals del VCF ascendien a 76 milions d'euros, pels 120 del Reial Madrid. Quasi 10 anys després, el club de la capital supera els 400 milions d'euros. Mentre nosaltres tancarem el passat exercici amb 83 milions d'ingressos ordinaris (font Deloitte). Preguntem-nos en que hem perdut el temps i perquè la marca VCF no ha estat explotada comercialment com cal. Hem perdut el tren, i ho hem perdut per a sempre.

Que torne Rufete.

Si hi ha alguna cosa que em cansa del futbol són els jugadors de playstation. Aquells que perden el temps en filigranes inútils i en regats impossibles per a intentar fins a cansar-se sobrepassar a mig equip contrari i colar-la per l'escaire, o en el seu defecte, traure una passada o paret que faça les delícies del públic. Lo pitjor d'eixos futbolistes no és la seua nul·la aportació a l'equip, resten més que sumen, sinó lo prestidigitadors que són de cara a la graderia. Generalment es duen immerescudes ovacions, i conten amb la immunitat d'un respectable entabanat. Les ires i critiques van a parar a qui no toca.

Si d'alguna cosa ha pecat el VCF de les ultimes temporades és en contar amb massa jugadors d'esta índole. Podem presumir de tindre les bandes més marxoses del món, però són poc o res incisives. La cultura de treball i esforç que atresoren és tan escàs com la seua capacitat de lectura. El qualificatiu de punyal amb el qual es va batejar a Vicente no és gratuït, per a ser un jugador de la seua qualitat no era res ostentós, fugia del preciosisme, fent sang a la mínima oportunitat. Sense oblidar el treball defensiu que realitzava, no per voluntat pròpia, sinó per imposició del director d'orquestra. Aquells jugadors han passat a la història, i el València ho ha notat. Qui m'anava a dir a mi que trobaria a faltar a Joaquin.

Sense Rufetes ni Angulos no ens queda altra que esperar que el temps sane els seus vicis. Encara que el sanador deuria ser altre, en possessió d'un carnet nacional d'entrenador, per a ser més concrets. Així és com entenc jo el futbol. No vol dir, ni de bon tros, que siga el correcte, i se per endavant que la immensa majoria prefereix estes coses a lo que jo promulgue. Però la meua cultura futbolistica és altra, i es basa més en el talent col·lectiu que en l'individual. I probablement en això tinguen tanta culpa entrenador com jugadors.

I parlant de col·lectivitats arribem a Emery. Ningú entén el perquè de l'equip que va traure el dissabte en Mestalla. Potser va menysprear al Mallorca, qui sap. Però lo més greu de l'assumpte no és això, sinó l'habilitat que té per a crear-se ell a soles els problemes. Mallorca i Saragossa eren dos partits propicis per a sumar sis punts i continuar amb l'idíl·lic inici de campionat, afrontant amb optimisme la visita al Pizjuan. Ara, amb l'entorn mosca, es veu tot més costa per amunt, fins i tot els agorers ja s'atreveixen a eixir a predir la fi del món.

Tot, per un atac d'entrenador. Que Unai haja caigut en una absurdessa, no ens dóna dret a nosaltres a incidir en altra. De cop i volta les rotacions han passat a ser dolentes, quan són més necessàries que mai. Lo del passat cap de setmana no va ser rotar, sinó tirar-se un rot. No confonguem termes. Ni tampoc ens posem a exigir titulars per decret. Llevat que allà pel mes d'Abril vulguem tindre arguments per a no renovar a l'entrenador, criticant-li això que ara molts li demanen, que juguen sempre els mateixos. Es lo que te tindre un entrenador que encara porta la "L" , que te fa coses com estes.

Per a no ser complaent amb ell, que no es diga, deu de fer acte de constricció. Deixar d'utilitzar un dibuix nou a cada partit jugat, i solidificar un estil. L'única cosa que va aconseguir amb este ball de sistemes es tornar bojos als jugadors, a ell mateix i als aficionats. I no es algo que li convinga a una figura amb l'escàs suport popular que arrossega Unai Emery.

Arturo, gràcies per tot.

El salve's qui puga és el lema del qual fan gala els covards. Soles els grans líders són capaços en moments de caos i desesperació infondre tranquil·litat, confiança i seguretat. Es fan càrrec de la situació i amb temprança, van netejant de pols i mugre les ruïnes que han heretat per a començar una nova aventura que retorne l'esplendor perdut a la societat de la qual formen part. Un d'eixos homes és Arturo Tuzón. El pare del València CF modern.

Quan ningú volia saber res del VCF, ahí va estar ell. Quan ningú s'atrevia a posar un peu en el club, ell ho va fer. Quan tots fugien com a rates del vaixell en ple enfonsament, ell es va posar a traure aigua i a tapar forats, dirigint amb mà ferma un timó que no coneixia patró algun. Sense ajuda de cap tipus, sense blindatges ni suports polítics, Tuzón va salvar a la institució d'una més que probable desaparició, i tot des de la més absoluta de les soletats.

L'entitat per aquell 1986 no podia fer front ni al miser lloguer d'un autobús per a que l'equip poguera disputar els seus encontres lluny de Mestalla. Per tindre, no tenia ni jugadors que traspassar per a alleujar els deutes. Era mera supervivència. Un autentic miracle gestat per titans.

Per sort de tots nosaltres Paterna va donar sinó la millor una de les millors generacions de futbolistes que han eixit de l'escola. Amb jugadors de just 17 i 18 anys, sustentats per veterans com Arias i comandats per un vell rocker com era Di Stéfano, l'equip va tornar a l'elit, emprenent un dur camí cap a la consolidació, portant amb si els primers raigs de sol.

Va arribar quan ningú volia ser president, i es va anar quan fins i tot l'apuntador tenia aspiracions. Aquells que van fugir en moments de caos, regressaren al calor de la bonança reclamant el seu tros de pastís. Per a major vergonya del valencianisme ho van aconseguir a costa de Tuzón.

Ací entrem en la seua època més fosca. La gestió de la conversió en SAD no va ser el més encertat del seu mandat. Es va equivocar, i eixe error ho ha pagat el club. D'això han nascut les múltiples guerres accionarials que han esquitxat a la societat durant tots els anys 90 i gran part del nou mil·lenni. Un esborrall en el seu historial que ens recorda la humanitat del personatge, allunyant-nos de l'habitual mitificació del ser humà en el dia del seu epitafi.

La primera estocada que va patir Don Arturo la va viure la nit de l'homenatge a Kempes. Eixe mateix dia, diversos dels seus directius, algun d'ells de la seua major confiança, van intentar tancar el fitxatge de Romario, que va visitar València amb el PSV, a esquenes del club. Tuzón va ser capaç de parar un colp d'estat en tota regla, però no li va servir per a salvar la seua presidència. Uns mesos més tard acabaria presentant la seua dimissió després de patir una campanya d'assetjament cuinada en el sè de l'entitat.

Hui seu a la dreta de Luis Casanova. Dos referències històriques que han marcat un abans i un després. Molts diran que Tuzón no va aconseguir res a nivell esportiu, però que millor triomf hi ha que mantindre amb vida una institució ferida de mort per la qual ningú apostava. El seu llegat no es mesurarà en copes de plata, però és molt més important que totes elles foses en una sola.

Xampany per al València CF

John Creig, entrenador del Rangers, no va tindre més remei que engolir-se les seues pròpies paraules. Quan el sorteig de la Recopa de 1979 va emparellar a escocesos i valencians en els vuitens de final de la competició, va apostar sense objeccions que el seu equip seria el campió. Ni prop va estar. Una jugada desgraciada en els últims minuts de partit en Mestalla va pujar el 1-1 al marcador amb el qual hauria de viatjar l'equip de Di Stefano a Glasgow. Bonhof erraria un penal al final del encontre, i el golarro de Kempes (1-0) no es va veure seguit d'altres tants gràcies a l'actuació de McCloy, porter visitant, que va salvar al seu equip d'una autentica humiliació.

Escòcia mai ha sigut un terreny amable per al VCF. En les seues múltiples visites hem tret escasses victòries (dos) i alguna que altra derrota humilliant. Mestre al febrer de 1962 va ser abans que Kempes i el Piojo el salvador de la història. Aquell gol del defensa natural d'Oliva va fer que el club de Mestalla alçara una eliminatòria duta al desempat davant el Dunfermline (0-1), partit que es va disputar a Portugal. La derrota per 6-2 en Escòcia va fer roin el 4-0 aconseguit a València pel quadre blanquinegre. Com en els altres dos precedents aquell equip jugaria la final de la competició, guanyant-la en este cas, després de salvar-se in-extremis de la cremà.

Kempes, Claudio López, una Recopa i una final de Champions. Així quedarà per a sempre el relat que ens conta l'aventura protestant del València. Però no van ser els únics. Pablo i Subirats, al igual que 20 anys més tard ho serien Farinós i Mendieta, també van ser els pares d'aquell triomf que va trencar l'escepticisme que va encunyar el valencianisme previ a la disputa del partit. Com ens conta en la crònica d'aquell 07 de novembre de 1979 un Jaime Hernández Perpinyà encolerit: “molts seguidors del València van apostar entre chirigota i pitorreo, sobre la quantitat de gols que encaixaria el València en Glasgow, sense parar a pensar que el nostre equip, encara que de vegades no ho parega, és prou més de lo que molts creuen.”

El futbol d'abans no té punt de comparança amb l'actual. Ni aquell VCF és este, ni els protestants li arriben a la sola de les sabates a aquell equip dels anys 70. El 1-3 va consagrar a Kempes com a figura a nivell europeu, fent que el seu equip escriguera la primera fulla d'una història que acabaria amb final feliç en Heysel. La multitud va prendre l'aeroport per a festejar un triomf insòlit. Amb gorres escoceses, i ampolles de xampany, els jugadors van baixar de l'avió entre vitols i traques en honor a una victòria històrica. 20 anys després, sense tant de bombo però amb la mateixa necessitat, el VCF va evitar la seua prematura eliminació de la Champions guanyant, no sense patir, per 1-2 al Rangers. Aquella aventura, encara que històrica, no va tindre perdius com a plat final.

Ibrox Park torna a creuar-se en el camí europeu del club, igual que fa 30 i 11 anys, l'equip està obligat a guanyar si no vol caure en desgràcia. Qui es reencarne en Kempes, Bonhof, Farinós, Mendieta, Pablo o el Piojo poc importa. Si l'equip brinda en el seu retorn a casa haurem complit, i qui sap si continuat, amb la llegenda que resa que guanyar als escocecos en situació de necessitat en el seu propi feu, és sinònim de final europea.

Xampany!!! Xampany!!!

Que no siga soles un resultat.

Després de les ultimes temporades en les quals l'equip ha eixit golejat, i en totes elles fent o fregant el ridícul, és vital acabar el dissabte amb eixa imatge d'inferioritat oferida en el Camp Nou. Perdre no importarà si la forma de fer-ho és honorable, mostrant totes i cadascunes de les virtuts que han dut a este equip a situar-se com a líder de la categoria en les primeres sis jornades. Després d'anys de ridículs supins en camps importants, esta és l'hora de donar una lliçó de maduresa, i que millor escenari que Barcelona.

Enfrontar-se a Messi pot tindre dos conseqüències: que el castell de naips del VCF salte per l'aire, donant pávul a tots aquells que ara viuen amagats esperant el seu moment, o convertir eixos naips en una fortificació inexpugnable, temerosa per a tots els nostres rivals. En ocasions una derrota és la primera d'una sèrie de victòries que et duen a la conquesta. El titol més important al qual aspira l'equip en la nit del dissabte és al de la credibilitat, i per a conquistar-lo no fa falta ni puntuar.

Este projecte necessita una nit que supose el recolzament definitiu a un projecte que de moment, soles té bona pinta. El United ens va mostrar les nostres manques, i també les nostres virtuts. Aquella derrota va deixar patent que este equip pot competir al més alt nivell sense complexos. Només cal seguir el camí.

L'eterna estupidesa.

Pareixia un discurs oblidat. Però no. Antigament alguns intentaven justificar els fracassos de la selecció espanyola amb la incursió , excessiva, de jugadors sospitosament desnaturalitzats. A diferència de hui dia, en aquella època la base de la selecció no era catalana, sinó basca. Esta linea argumental, elevada a veritat absoluta, va ser durant tots els noranta, i gran part del segle XXI, una de les raons bíbliques e inamovibles del fracàs continu del combinat espanyol en les cites internacionals.

Fins la forma d'incrustar-se les calces en alguns futbolistes va ser motiu per a justificar esta arrelada creença. Si Fernando Hierro es doblegava les mitjes de manera que tapara la bandera pàtria, no era motiu de debat. Si eixe mateix gest ho realitzava Etxeberria, o Julen Guerrero, era la constatació del boicot que patia la selecció per part d'un grup d'abertzales anti-espanyols. Els catalans, no s'escapen. Sergi i Ferrer, acostumats a jugar amb les calces baixes tant en el seu club com en la selecció, eren assenyalats com els líders de la revolta.

No havia altra explicació possible. La falta de jugadors de talla i la incursió de futbolistes tremendament sobre valorats, protegits en excés pel poder mediàtic, no eren motiu, ni per casualitat, de l'escàs èxit aconseguit per un equip justet, i sense massa lluentor. Calia desviar com fora els propis errors d'aquells que amagats en una redacció van segrestar a la selecció per al seu disfrute personal. El seu immens ridícul ha arribat quan catalans i bascos han aupat a l'equip de tots fins coronar cims que antany soles eren possibles en la imaginació col·lectiva d'aquells que sempre van creure en la mal cridada “Roja”.

Però han tornat. Potser l'arribada d'altre dels seus patrocinats a la banqueta els haja embravit, fent-los desempolsar vells tics del passat. Aduriz, davant la sorpresa del respectable, ha sigut beneït amb la samarreta estrelada, engrossant la flamant llista d'internacionals espanyols del VCF (78 en tota la història). Que millor diana per a posar en practica costums oblidades.

Tot va començar en Twitter, i es va estendre com una taca d'oli per certs racons hercians. Javier Ares primer i Alexis Martín Tamayo després (MisterChip), espetaren al davanter valencianista a renunciar a la cridada de Del Bosque per la seua condició "d'abertzale”. Les critiques rebudes van dur a este ultim a defensar el seu argument llançant mà a un blog gestionat per Espanya2000. Una entitat feixista i d'extrema dreta. Dels dos enllaços que el senyor de les estadístiques va agregar com defensa a la seua acusació inicial, un feia referència a una llista de més de 50 esportistes que van signar un manifest per a que la selecció autonòmica del País Basc passara a nomenar-se Euskal-Herria. Acompanyant a Aduriz, estaven tots els jugadors de l'Athletic Club d'aquella temporada. Inclosos Javi Martínez i Fernando Llorente. Segons pareix, ambdós, són els únics signants no sospitosos.

Tot va quedar en això. Fins que va aparèixer en escena una de les majors mentides periodístiques de la història de la ràdio espanyola. Jose Ramón de la Morena, farsant on els haja, manipulador professional e imputat en diverses causes per corrupció urbanística, va tindre el plaer d'entrevistar en prime-time a Aritz. Ni una sola pregunta sobre el seu estat de forma. Va basar la seua llarga conversació amb el jugador en aspectes polítics. Com bon sanguinari, va intentar fins avorrir-se forçar al jugador buscant una declaració que explotar al més pur estil sensacionalista. Recuperant, després de tindre en directe a l'internacional, el vell discurs de la desnaturalització i falta d'implicació dels internacionals de certes zones.

Fins la revista Don Balón ha explotat el tema per a plenar una de les seues ultimes editorials. Barrejant sensatesa i retret a parts iguals. Almenys han sigut educats. Encara que el signant, Juan Carlos Casas, va tindre la poca afortunada ocurrència d'incloure a manera d'exemple a Tasio Erkizia , un conegut i veterà pro-etarra afiliat a l'entorn Batasuna, per a aplaudir el canvi d'opinió d'Aduriz. I ací entrem en la major de les insensateses. L'argument principal d'esta tornada a les cavernes, no és altre que vendre la moto que l'actual davanter valencianista no ha vestit abans la internacionalitat per les seues idees (desconegudes per a tots) polítiques. En realitat, el jugador no ha viatjat amb l'equip nacional per gràcia dels seleccionadors existents. Vivim en un futbol en el qual preval el nom per damunt del rendiment, i com va afirmar el propi Vicente del Bosque, l'única diferència del Aduriz del Valladolid o del Mallorca al Aduriz actual,és que ara juga en un equip gran.

Este és un joc recurrent que sempre estarà present. Si alguna cosa han aportat les democràcies al futbol, i a l'esport en general, és la despolitizació de la practica esportiva. Fins a cert punt. Encara que ara soles es quede en una foto, i en alguna atribució exagerada, és una broma comparat amb el que solien fer les dictadures, tant comunistes com feixistes, amb els seus seleccionats i esportistes d'elit després d'aconseguir un èxit sonat. Però si alguna cosa no ha canviat en certs sectors, és la mentalitat centripeta.

En 2005 Paco García Caridad, director de Ràdio Marca , embravit després d'hores de debat sobre els fracassos de la selecció, tenint com linea argumental de base el desapeg de certs jugadors, va apostar per abolir totes les banderes e himnes autonòmics en nom d'un equip nacional més fort. És la fauna amb la qual hem de conviure. Sempre he sigut optimista amb la raça humana, algun dia s'adonaran que amb estes actituds, no fan més que fomentar allò que tant odien i critiquen. Donem-los (més) temps.

Nou Mestalla: "Estadi fantasma"

Els companys de futuromestalla.com han realitzat un vídeo sobre l'estructura exterior del vell nou Mestalla. On es poden apreciar alguns detalls, tant d'obra com de deteriorament. La solució continua sense solucions.

Actualitzacions per descarregar

Els equips solen créixer durant la competició, no és el mateix setembre que febrer, per això és molt prompte encara per a exigir la perfecció. I molt menys a este equip, pràcticament nou en els seus fonaments. Però no per això cal deixar de costat els errors que es solen cometre hui dia, perquè n'hi han. Ahir no va jugar Albelda, no obstant això el forat en el centre del camp en la segona meitat va ser semblant, però no igual. Potser la resposta s'amague darrere d'un joc massa exigent en l'aspecte físic, provocant eixos baixons en la medul·lar.

Per a competir a lo gran cal saber parar el partit a conveniència. I eixe és un dels grans defectes d'este equip. Faltant 20 minuts, i amb un marcador ajustat, el partit deu morir per ordre del VCF, refredar-lo, que es deixe de córrer, interrompre el joc. O en el seu defecte segrestar el baló. Les conseqüències de jugar amb foc solen ser cremades de tercer grau. I ahir es va estar prop.

De moment les similituds amb el passat curs són vàries, seguim sent demolidors fora de casa, patint un cert embós com a locals. Encara que en el present curs els partits a Mestalla els resolguem amb victòries, hui dia aquells errors que es cometien en els últims minuts de joc ja no suposen doloroses perdudes de punts. Els errors individuals ara son corregits per ajudes col·lectives.

Com aperitiu per a baixar els fums no està malament. Però no em resistisc a entrar, encara que mai he eixit, en l'eufòria i satisfacció d'este inici de campionat. Tindrem dosi de mofa si perdem en el Camp Nou per aquells que ara pateixen nafres cada vegada que pronuncien amb la boca menuda el nom del VCF unit a la paraula líder. Però com encara queden dos setmanes per a això, i em dóna que guanyant o perdent, eixirem reforçats de la nostra visita a Barcelona, aprofitem el moment i parlem de lo bo.

Anit davant els bascos Fernandes es va reivindicar. Va donar tot un recital, va desplegar totes les seues virtuts, i també ens va mostrar els seus defectes. Encara que en conjunt va quedar clar que no soles té nivell per a jugar en este equip, sinó que a més, va millorant a poc a poc. Igual que Banega després del seu renaixement Fernandes peca de conducció excessiva, s'entreté massa en el lluïment personal en lloc de contribuir amb un joc més directe i beneficiós per a l'equip. Ever amb el temps ha canviat, ja no “gambetea” tant i mostra un repertori més europeu. Manuelelé deu evolucionar en el mateix sentit, i estic convençut que amb temps i sempre que ell vulga, ho aconseguirà. Tenim jugador.

I açò no és més que una evidència del factor sort amb el que conta el futbol. Pel camí ens hem topat amb jugadors perduts, que han ressuscitat i ens estan delectant amb un rendiment espectacular. Els nous no es queden arrere. I els menys nous van millorant. Amb Mathieu tinc un problema, m'agrada, em fascina, però patisc cada vegada que ho veig jugar, patisc per la seua salut, cap al final de cada partit que juga tem que caiga desplomat a terra. Lo d'este home ratlla lo sobrenatural, no havia vist en la meua vida a ningú realitzar tal desplegament físic sobre un camp de futbol, i lo millor de tot és que ho fa amb criteri.

Li pese a qui li pese, continuem en el lideratge, i encara que a nosaltres soles ens facen falta instal·lar-nos un parell d'actualitzacions de seguretat per a millorar el sistema operatiu, altres no tenen solució ni canviant-se de Windows a Linux. Com va dir Maradona: “Que la sigan... puntos suspensivos"