Perquè ens hem d'il·lusionar? Eixa podria ser la pregunta d'algun examen de filosofia moderna, quasi emulant a aquella celebre consulta que es va fer famosa en la universitat valenciana durant els anys vuitanta, en la qual un irònic catedràtic va turmentar al alumnat presentant un foli en blanc amb una simple qüestió - Perquè? - a la qual fer front. Molts, atacats per la incertesa, van esgotar el temps establit en l'examen desgranant tots i cadascuns dels interrogants de la filosofia clàssica i contemporània, adornant les seues peroracions amb les bogeries de les icones més rellevants. Esta història em la va contar un professor de física - que també ho era de religió i matemàtiques - en una destartalada aula d'institut allà per la tardor de l'any 2001. Un fòrum suós i consumit pels nervis va necessitar l'equivalent al amazones en folis per a contestar una simple pregunta incrustada en una pagina en blanc. Mentre els seus caps desprenien fum en quantitats ingents, un espavilat xaval situat en les primeres files va tardar 0,4 segons a traure la nota més alta que havia vist la càtedra en deu anys. El seu èxit, contestar amb un escarit i magistral: I perquè no?. Tres simples paraules van vèncer a cent ments privilegiades ocupades en explicar l'inexplicable.
Últimament València camina com aquella aula de la universitat de fa 25 anys, preocupada a cremar fulles en la recerca de la il·lusió i els seus motius, utilitzant ampolles com analogies i elaborant complicades teories per a entendre allò que s'explica amb molt poc. Pocs recordem ja el que suposava esperar impacientment durant una quinzena per a acudir al vell Mestalla agafats de la mà del nostre pare per a presenciar un partit de futbol, eixe tránsit cap a la felicitat més primitiva de l'ésser desapareix conforme vas creixent, el ritus que antany et situava en el olimp de la il·lusió pel simple fet d'anar a vore al teu equip, es va convertint amb el pas dels anys en problemes, dubtes, nervis i tensions... el goig de la ingenuïtat dóna pas a la preocupació del complex home adult, tribulacions de l'ésser que maten il·lusions i provoquen mals de cap per voler comprendre massa coses. No hi ha res més filosòfic que allò de que l'ignorant, per innocent, viu feliç, allunyat de les urgències històriques i les seues ansietats, tant, com de les burles aclaparadores del rival de torn, àvid a l'hora de posar el dit en la nafra.
Un món sobre-mediatitzat on una criatura de just 20 anys, que a més duu cresta, rebenta ampolles e inunda piscines de tan intangible propietat ha acabat per solapar en l'oblit els sentiments primitius i les raons bàsiques d'un futbol on ja és notícia fins i tot una vesprada de shopping d'un entrenador macarra. Per sort són majoria aquells que continuen impunes al negre núvol del pensament únic. Per això quan la selecció viatja a Azerbaijan apareixen xiquets de doze anys esperant als internacionals – que ja no tenim - amb posters del València en mà arrancats d'una revista local. O fins i tot a Praga, quan accedeixes a una pizzeria italiana en l'avinguda Valentinská, a escassos blocs de la Univerzita Karlova V, pots descobrir a un grup de dotze txècs abillats amb samarretes i gorres del VCF discutint sobre un viatge a Liverpool per a vore un amistós d'estiu en el que participa l'equip d'Emery. En eixe moment, és quan t'adónes que la veritable i única il·lusió que existeix en el futbol - i que molts han oblidat al ser obnubilats per crestes juvenils - és la de compartir amb gent tan dispar complicitat cap a una institució, en ocasions, massa infravalorada del estret cap als pirineos.
Entre cerveses Gambrinus i trossos de pizzes descobrixes com un grup de gent de divuit anys està tan sorpresos de veure a un valencià a Praga, com ho està un valencià de trobar-se amb una dotzena de caucàsics als quals se'ls il·lumina la cara quan amb una curiositat gegantesca et pregunten, en un més que bàsic anglès, sobre els detalls més inversemblants de Mestalla, el club, els jugadors i fins a d'Espanyeta. Entre fum de tabac negre i riures desconeguts et veus, com aquells alumnes de l'aula de filosofia, que vivim massa obstinats a explicar de forma extensa i enrevesada preguntes que es contesten amb quatre paraules. Parla'ls a eixos xavals, disposats a viatjar a Anfield per ser l'única oportunitat en la seua vida de veure de prop al equip, sobre ampolles, abonaments que no es venen, gent emprenyada perquè un tipo segueix en el club, distàncies de trenta punts, diferències de 500 milions i altres avatars nascuts d'eixa cosa cridada entorn que tan sobre-valorat tenim.
Perquè ens hem d'il·lusionar? Per res. Per tot.
