De Mestalla a la «Divisió Blava»

En un futbol contemporani amb guerres de trinxeres i mascares de gas, on els porters lluïen jerseis de coll alt i els moviments bàsics encara estaven per inventar, destacava un tal Enrique Molina, que d'haver-se trobat amb una societat més oberta hauria estat el primer jugador en anunciar calçotets i a protagonitzar pel·lícules (Looking for Enrique) donada la seua facilitat per a lluitar paraigua en mà amb un públic bel·ligerant. Sense saber-lo el migcampista va inventar amb noranta anys d'antelació el futbol modern, fou el primer jugador mediàtic en una època on les gents s'amuntegaven al voltant d'un periòdic obert per a llançar fragoroses malediccions, i apassionats arguments, amb els quals pintar de color aquells grups de curiosos formats al tuntún que donaven vida a acalorades tertúlies en fumejants cafès, no sense la companyia de les àcides columnes periodístiques, instigadores d'una rivalitat encara per desvirgar.

Aquell xic, de rostre amable, que eixia a jugar amb un mocador blanc en el cap i posseïdor d'un nas multicolor, va decidir aquell estiu del vint-i-tres abandonar les barres blaugranes per a vestir el blanc, revolucionant una ciutat apaivagada, provocant que centenars exigiren explicacions a una directiva del Gimnàstic que es va veure obligada a gastar lo indicible per a evitar l'evident, que aquell nouvingut “fe-ce”, amb ínfules de transgredir l'ortodòxia futbolística regnant, els havia avançat per la dreta, i amb salutació inclosa.

En aparença immune a les amenaces que van abocar sobre la seua persona no va poder evitar la malaltia. Reclós en el seu llit, es va perdre aquell primer any d'il·lusions que finalitzaria amb una fragorosa derrota en el mà a mà pel títol davant els seus ex-parroquians del patronat de la joventut obrera, un simple miratge per a endolcir l'etern trànsit pel desert que iniciarien aquella mateixa vesprada. La mitja gloriosa, amb Benito Roca, Molina, Amorós i Enrique Salvador, va batre el rècord de socis d'un València FC pudent que presentaria pocs mesos després l'obra que el consagraria en la seua posició de nou dominador valencià: Mestalla.

Aquelles gents amb el pèl bé alineat, de bigoti al llapis, amb pur, i mocador ben planxat que abarrotaven el modern recinte embogien davant les bravures d'aquell obrer, que es retorçava com un plàtan, per a convertir en assistències poderoses passades amb el pit, un recurs que li va fer viure vesprades de glòria amb les quals col·leccionar idolatries que arrossegaven fins a l'elitista tribuna pretendentes de bon veure, la seua futura esposa inclosa, disposades a esperar les hores que feren falta per a poder xarrar amb ell.

Tot un gentleman de la belle époque que es transformava al vestir el curt en una bèstia com poques vegades s'ha vist sobre un terreny de joc. La seua bravura era tal que van començar a mesurar-se migcampistes en Molinas, com a forma d'adular el desplegament físic sobre el terreny de joc. Modelant el seu nas a força de trencaments fins a construir-se un rostre nou sense necessitat de cirurgia plàstica, obligat a respirar per la boca davant dita obstrucció, aplegaren a no reconèixer-lo ni en la seua casa. Tan preuat va ser l'ímpetu mostrat que durant anys es van demanar transfusions de la seua sang a jugadors, a opinió del respectable, massa orxatats.

En aquells temps on la copa exercia de lliga de campions va establir una peculiar relació amb el públic aragonès, trobant en la militància del CD Iberia un enémic particular al que soles li va faltar obsequiar amb una puntada voladora dirigida a un adolescent insidiós, encara que no va poder evitar, després de rebre una paraiguada, convidar a centenars més a una guerra d'instruments antitempestes que va obligar a intervindre a l'autoritat. Què podia importar-li ser linxat allà mateix a un tipus que es partia la cara per gust?

Estimat dins del camp, però adorat fora d'ell, Enrique Molina era honest, de cor gentil, que entenia el futbol com una guerra d'orgulls que deixava sobre la gespa al abandonar la disfressa d'esportista. Una persona de gran humanitat, que no va dubtar en assaltar Mestalla amb el seu cotxe per a rescatar a un àrbitre acorralat que estava sent ajusticiat per una massa enfurida per la seua negligent actuació. De 276 partits jugats amb el VFC 275 els va jugar sent alineat com a titular, tancant deu anys d'aventures i glòries que no serien oblidades fins la mort del últim aficionat que el va veure jugar.

Atret pels ideals més bondadosos del moviment fou falangista amb carnet en temps de Primo de Rivera, militant confés i orgullós de ser-lo, va abandonar el València FC en 1934 per a dedicar-se a la política, i com tants altres esportistes de l'època, per a lluitar durant la guerra civil. Condecorat com a tal, es va allistar voluntari en la divisió blava. I al front rus es va anar, a exercir d'enllaç nazi a Leningrad, una de les zones més castigades de la II Guerra Mundial. Potser tot responguera com escapatòria a una vida poc agraciada, acomiadat entre bregues en la seua decadència futbolística, vidu als dos anys de contraure matrimoni (31-33), aquell rostre joiós es va apagar per a deixar a un home seriós i rude, que ja no donava passades amb el pit, sinó que passejava com ànima en pena per aquell terreny de joc que antany li va donar vida.

Mentre Molina recorria el front d'ací cap enllà en un sidecar, a Mestalla, veia la llum la davantera elèctrica, conformada per bascos, algun, camarada d'inquietuds, com Gorostiza, altres, eixits d'un camp de concentració després de complir les seues penes amb treballs forçats.

El 15 de Juliol de 1943 un tros de metralla va impactar en el seu estómac deixant-lo per a sempre en el cementiri divisionari de Mestelewo, ja oblidat de qui va ser, mentre a València centenars de persones es van congregar en la plaça de la verge cridades pel club per acomiadar en el seu soterrament oficial a aquell brau jugador que va ser vestint la samarreta del gloriós "fe-ce" dels anys 20.

VCF ric vs VCF pobre

L'equilibri destaca per sobre de qualsevol altre aspecte en el balanç general del VCF en el mercat de fitxatges dels últims anys. Comprar venent, podria ser el lema a utilitzar. A pesar d'això no son pocs els moments on la bogeria s'ha apoderat del mercat estival i han portat ruïnosos negocis. Curiosament la temporada on més es va gastar en adquisició de jugadors també va ser una de les que més es van ingressar per vendes, encara que no es va evitar incórrer en la compra de pufos que van acabar suposant un llast per a l'economia del club. En esta història de contrastos destaca l'enorme rendibilitat que sol obtenir-se dels encerts de mercat, com també l'enorme cost que suposen els errors, que llevat de contades ocasions, acaben en rescissió de contracte u obtenint la carta de llibertat com mètode per a reconduir la situació.

La poca capacitat per a donar eixida a aquells jugadors amb els quals no es conta és una característica molt pronunciada en l'entitat de Mestalla, encara que hi ha casos en els que s'ha sabut recuperar la inversió, o gran part d'ella. Un dels més cridaners és el del suec Stefan Schwarz que va deixar en caixa 4,8 mlls d'euros, o el mateix Óscar Téllez pel qual es va recuperar la inversió venent-lo per 2 mlls al Alabès. També són dignes d'esment casos com el de Fagiani (comprat per 1,8 venut per 1,2) o el de Nico Olivera pel qual el Sevilla va pagar 3 mlls. Sense oblidar a Mista, comprat i venut per la mateixa quantitat: 4,2 mlls.

Altra de les alternatives a la rescissió més utilitzada ha estat la inclusió de jugadors en operacions, oblidada des de fa uns quants anys, com són els casos de Morigi (per Pellegrino), Zhaovic (per Marchena) o el propi Miku. I encara que la venda de Juanfran al Celta de Vigo no podria qualificar-se de canvi, es va escometre per a finançar part del fitxatge del Kily.

Encara que la mentida oficial ha estés la creença que abans de l'arribada de Soler el VCF era un club ric que vivia en l'abundància, la realitat és altra. La història econòmica de la SAD en este nou segle és una història de ruïna i agonia financera de la qual sempre s'ha intentat eixir d'ella venent solars i futbolistes. En total uns 330 milions ingressats per este concepte des de la 99/00 fins a la present temporada. Ingressos que sempre han estat destinats a apaivagar els convulsos balanços comptables de l'entitat, balanços, que des de la temporada 00/01 han inclòs partides per futures vendes de futbolistes, motiu que antany generava crispació i critica en l'entorn cap al consell d'administració regnant. Molt allunyat de la comprensió actual. 

Un dels traspassos més cridaners va ser el de Cláudio López, escomès en secret durant el mercat d'hivern cobrant gran part del mateix a la signatura per a poder fer front al pagament de les fitxes en el mes de Febrer. De no haver estat així el club hauria sigut notícia per no pagar als seus jugadors. Motius econòmics, o la falta d'estos, van dur a no incorporar a cap jugador en la 02/03. A causa dels excessos escomesos en campanyes anteriors, gastant quasi 30 mlls soles en Salva i De Los Santos, ni tan sols es van poder plantar cara als dos milions que demanava Las Palmas per un dels seus laterals. Aquell hivern aplegaria cedit Revellier, que seria tornat al no poder pagar l'opció de compra de 3 mlls.

De Soler a Llorente

Una de les coses que més destaquen de l'època de Soler en el mercat de jugadors és la "moderació" de les operacions realitzades durant la primera meitat del seu mandat. Podem observar com el balanç en vendes i compres llueix en certa forma equilibrat durant dit període, destaquen els 18 milions invertits en el seu primer any pels 8 aconseguits per traspassos, o els 26 de despesa per 10 d'ingressos de la seua segona temporada, balanç lògic per a un club que va passar de venedor a comprador. Inclús en el seu primer gran desfalc, en 2007, va contrarestar els 47 mlls de compra de jugadors amb 18 milions en vendes. Encara que el gran forat d'este període no va vindre tant per la despesa en jugadors, sinó més pel gran augment de la massa salarial que va patir la plantilla, passant dels 68 mlls de 2004 als 84 en 2005. Un augment considerable per a un insuficient augment dels ingressos.

Aspecte que s'ha corregit en els últims temps amb una reducció dràstica en la despesa en fitxes i que continuarà durant els pròxims dos anys fins a situar-nos a nivells de fa vuit temporades. O almenys eixa és la intenció que transmet l'actual consell d'administració, i que podrem observar ja esta mateixa temporada amb la reducció de jugadors disponibles en la primera plantilla i una nova baixada del pressupost general de l'entitat.

De la comparativa de triennis entre els dos últims presidents – obviem a Soriano pels seus escassos 7 mesos en el càrrec – crida l'atenció la correcció patida entre la despesa i els ingressos en els dos períodes. Si amb Soler es van escometre durant tres temporades unes despeses en jugadors de 142,4 mlls (xifra que es sustenta en les dos ultimes) veiem com els ingressos per vendes en l'etapa de Llorente arriba a els 144 mlls, estant en el seu segon any la gran majoria dels mateixos. El que ens fa una idea de cap a on van dirigides les mesures de correcció.

Encara que en el balanç de despeses i vendes en el període actual destaquen el primer i últim curs, on la diferència entre conceptes és escassa, el que sorprèn davant el constrenyiment amb el qual es justifiquen les vendes. Si la temporada passada el club va comprar per un total de 35,4 mlls, va vendre per 38,2, el que deixa un balanç positiu d'escassos 2,8 mlls. Similar a l'ocorregut en el primer any de mandat del actual president, situant-se la gran diferència en el segon any amb un total de 87,5 mlls en venda de futbolistes i una reducció en despesa de salaris de 20 mlls d'euros.

La pedrera com a font d'ingressos

Encara sense contar amb el tracte preferencial de la SAD els terrenys de la ciutat esportiva no han deixat de produir jugadors que d'una manera o altra han sigut aprofitats. Soles en vendes de canterans el club de Mestalla ha ingressat – faltant futurs traspassos com els d'Alba, Guaita o Paco Alcácer – 120 milions d'euros en menys d'una dècada, 124,3 en dotze anys, i això sense contar els intangibles que han proporcionat amb el seu rendiment passat primeres espases com Angulo, Albelda i companyia, o els estalvis aconseguits amb l'inclusió en operacions de mercat de jugadors de segona fila com Miku, o els ingressos aportats per gent com Ruben Navarro (2,7 mlls)

Des de que Farinós fóra traspassat per 18 milions d'euros al Inter de Milà en l'estiu de 2000 el VCF ha venut almenys un jugador criat a Paterna a una mitja de cada quatre anys. Sent el cas més paradoxal el d'Isco, que sense apenes jugar en el primer equip va deixar sis milions d'euros, guanys molt allunyats dels 15 d'Albiol o els 33 de Silva. Realitzant un exercici de retrospectiva vorem que la productivitat de la pedrera del VCF sempre ha estat alta, situant al club de la ratapenada durant este nou segle per sobre del propi Barcelona en no poques ocasions.

El període de major supremacia de Paterna sobre La Masia va ser en la 02/03, quan soles tres jugadors eixits de la pedrera blaugrana van formar part del primer equip, pels set en el roster valencianista. Fins la 07/08 els catalans no superarien al conjunt valencià.

Amb l'evident falta de model i d'inversió, amb els maltractaments que ha patit històricament, la fabrica de talent segueix funcionant i donant de tant en tant algun que altre producte d'alt valor, el que convida a pensar, a pesar de les dificultats passades i presents, què no seria capaç de proporcionar el conglomerat formatiu de Paterna de contar amb un millor tracte, millors mitjos, més inversió, un treball més eficient i millor organitzat.

 Notes al peu

 - Basat en dades absolutes de compra i venda de jugadors. Els deutes adquirits no corresponen amb la situació actual, moltes de les quals, anteriors a 2005, ja han estat solucionades. Estes dades es basen exclusivament en el mercadeig de futbolistes, compres i vendes, no a balanços comptables de la societat.

L'Àngel del València

L'història d'Ángel Dealbert no és una història de glamour, sinó el relat del futbolista persona, del obrer del futbol que no oblida la pilota grisenca rebotant en el paviment empedrat de la plaça del poble, ni aquell olor a cafè dels dissabtes pel matí com preludi de les ferides per collir en els camps de terra, amb els seus esgavellats vestuaris trets d'alguna pel·lícula de terror, ni de bon tros, de les gents amb les quals es va veure la cara des de xiquet. Arrossega als seus cada vegada que s'enfunda la samarreta per a proclamar orgullós que ell és de Benlloch, de poble, un d'eixos personatges poc amic de la immortalitat que concedeix l'esport com a premi, un de centenars, com altres tants que poblen els extensos toms que alimenten la llegenda del VCF i als quals ja ningú recorda.

A diferència d'altres a Àngel no li fan falta anuncis de TV per a trepitjar el bar del seu poble, és un dels seus ritus preferits, eixe d'ocupar-se en xarrar de la promoció d'ascens a tercera amb els seus veïns de tota la vida. Va i ve de Castelló a València a entrenar, evitant ser eixe home que aplega a la metròpoli per a convertir-se en el que mai va ser, una víctima de les altures que concedeixen les elits. Dealbert s'alterna amb la jet-set sabent quant costa una barra de pa, es barreja entre els seus amics d'infància, consolant entre cafès i bones estones les incerteses que a estos els provoca la prima de risc i la fi de la prestació per atur. Viu en el nostre món i treballa en el dels déus pagans. Rebut al crit de migouet mentre camina pels serpentejants carrerons de la seua xicoteta pàtria, sense importar-li que dos dies abans assecara magistralment als Messi i companyia, regala somriures i retorna conyes.

La vida li va premiar fent-li debutar en primera amb 26 anys, i no en un qualsevol, el jugador persona va arribar a Mestalla amb l'intenció de convertir-se en un jugador important, en un referent per a l'entitat. Paraules ambicioses d'un tipus que sap el que costa aplegar i les comoditats que aporta el primer món futbolístic en comparació amb altres categories. Va ser rebut entre tants silencis que va costar trobar el seu nom en les llistes de jugadors incorporats, i se'n va d'igual manera, sense apenes referències a la seua eixida. Però entre mig, el central deixa una història que contar, una actitud que aplaudir i un record que enyorar. 

Malgrat les seues limitacions mai va ser ridiculitzat, malgrat la seua lentitud, va compensar amb anticipació, malgrat tot, sempre rendia a bon nivell. El xic de poble es va ficar en un vestuari de galls i es va posar a cridar-los en el camp, a dirigir la defensa sense importar-li els galons, perquè ell els duia en la sang. Dealbert representa eixa vella estirp, ja extinta, del jugador de la terra, del canterà de raça que vènia a quadrar el cercle, un jugador de club en temps on el terme és vestit de desprestigi.

Entusiasta, delecta els ulls del aficcionat curiós mentre celebra les seues bones actuacions, es retrau a si mateix errors o desencerts o demana als seus més quan pareix no haver d'on traure. Ángel es vesteix de futbolista però llueix d'entrenador. Víctima entre les víctimes d'un sistema kamikaze que castiga en excés l'errada individual. Un antiheroi, un jugador maldestre en aparença, correcte en essència, que triomfa entre talents i al que tots obliden de seguida, un d'eixos personatges dels que tant ens agrada parlar ací i als que tirarem sempre a faltar en estos dies de prostitució del futbol, on pareix que ser rude i pegar puntades en lloc de fer regats de videoconsola siga un acte de traïció.

Visca Dealbert 

Carta a Mauricio Pellegrino

Flaco, com hem canviat des que vares anar-te'n. El VCF que vas deixar ja no existeix, i el que vas a trobar-te està per inventar. Sort que saps de que va açò, conscient de que el fracàs és una possibilitat, fidel creient com eres de que la derrota ensenya i que amb ella es millora. Encara que ací de la derrota fa molt que no aprenem. Eixe és el problema. L'entorn amb el qual et trobaràs no és ni l'ombra del que va ser, ara jeu acomplexat, dividit, mediatitzat i temorós, temorós per tot. El VCF de hui dia viu demanant perdó per ser el que és en lloc d'enorgullir-se per ser-ho. Pareix que tindre una història que defensar i una grandesa que respectar siga motiu de vergonya, vivim instal·lats en el personalisme, en l'obsessió d'uns dirigents per trobar la idolatria sectària del respectable, obcecats a igualar per baix per a cercar la glòria des de la mediocritat.

Menysvaloren el passat flaco, ! el menysvaloren !, fins ho menyspreen per a engrandir amb misèries el present. No se com et sentiràs al escoltar, i no en poques ocasions, que allò que vareu aconseguir fou un regal, que el vostre esforç va ser una invenció de la nostra imaginació i que vau guanyar per llàstima dels rivals a manera de favor. Nosaltres mateixos repudiem les nostres gestes per a defensar als autors d'un present discret. Així estan les coses per ací.

Mestalla ja ni tan sols és hostil amb el rival, i que dir-te de l'àrbitre, acostumats al marcatge a l'home ara campen a plaer, el que antany es tornava en escàndol, mocadorada i cántic en contra arengats per un equip dolgut en el seu orgull hui passa desapercebut, soles ens falta convidar-los a Copacabana com agraïment per equivocar-se en la nostra contra. Ja ni protestem. Et sorprendrà vore com el camp tampoc s'ompli davant la visita d'un Reial Madrid que es sent alleujat amb la comoditat que observa en les graderies en comparació amb el passat. Fins i tot acomiadem a Cristiano Ronaldo al crit de “Messi, Messi” en lloc d'utilitzar qualsevol insult, com faria una massa social amb personalitat i estima amb tal de no caure en la despersonalització del fan asiàtic.

I el club?, ai el club, ni es defensa quan li ataquen. Renunciem a Adrián per a no emprenyar a Lendoiro, no siga que acabem en els tribunals. No toquem a Capdevila per a no molestar a Fernando Roig, encara que ell encarisca els nostres fitxatges alçant un telèfon. De Florentino ja ni riem. Ho hem convertit en el nostre millor amic, fins li donem la raó en tot, inclús en allò que ens converteix en una mera comparsa. Només aspirem a passar per la vida sense fer soroll, per a no molestar. Actuacions que antany concebíem com escandaloses, impossibles d'imaginar, ara les acceptem amb normalitat, fins i tot les aplaudim. Qui ens ho anava a dir.

Aquell equip contestatari, rebel, que no s'imposava límits, famolenc, orgullós.... ja no està, ens ho van furtar. Vivim amb llistons sobre els nostres caps, amb temors que ens tenallen. Aquelles històries que no en poques ocasions ens han contat, són això, històries oblidades. Els veterans, com fèieu vosaltres, ja no arengen al nouvingut advertint-lo de que ací no es ve per a ser quart, sinó per a lluitar per tot. El novençà en l'actualitat aterra emprant un discurs ambiciós i guanyador, enganyat per la grandesa que encara desprèn esta samarreta més enllà de les nostres fronteres, tornant-se les seues paraules estranyes a les nostres oïdes davant la falta de costum – així estem – per a adaptar-les a la mediocritat a les poques setmanes de compartir vestuari. En eixe aspecte no necessiten massa temps per aclimatar-se.

Que records Mauricio, no en poques ocasions recórrec a eixa estampa que ens va mostrar Minut a Minut en el túnel de vestuaris on cridaves a pulmó: “Vamos muchachos, que se note quien está por encima en la tabla, fuerte desde el principio” ara hi ha qui ens crida bojos per considerar un fracàs fer el ridícul. Dol veure a gent jove i amb qualitat viure sense aspiracions, emprant paraules més pròpies de qui té amarrada la retirada. Esta gent, Mauricio, no remuntaria 8 punts al Reial Madrid, i no ho farien no soles per no voler, sinó també per no tindre a ningú que els fera creure que tal bogeria era possible. Ara eixim a jugar derrotats.

Però el passat no va a tornar, i allò lluny de fer-nos aprendre ha aconseguit que ens oblidem de qui som. Vas a trobar-te un vestuari freturós d'autoestima, buit d'orgull, sense personalitat. Amb gent que sembla atrapada en unes vacances eternes. El teu treball ací va a ser més psicològic que tàctic, més disciplinari que pedagògic, recuperar l'orgull d'un equip costa més que fer-los mantindre la posició en un sistema. I eixe monstre té tres caps, ni el club ni l'afició fan com feien antany de contrapès. Vas a estar a soles, inclús trobarás enemics en la premsa si intentes reinstaurar eixos valors.

Flaco, és així de trist, però la gent ja no es sent identificada amb este equip, existeix la sensació de que en lloc de defensar la samarreta es passen la vida riguent-se d'ella, fixat, que ni ser humiliats en el terreny de joc els afecta en el seu orgull, tornen a casa entre bromes i riures en lloc permanéixer atrapats en aquells silencis sepulcrals que posaven els pèls de punta, i que tu bé coneixes. Fins ens fan capitans a ultratjadors i pirates. On hem arribat. Per a entendre a este equip cal llençar d'estadístiques ja que no deixa sensacions que degustar, soles tenim xifres.

Hi ha qui tracta de fer a la gent idiota, i t'ho vendran només aterrar, si no ho han fet ja. Si eres capaç de recuperar la identitat d'este equip el militant es sentirà orgullós, i serà més feliç fins i tot veient al seu equip quint que tercer. Encara que els presentadors del No-Do venguen altra cosa, això és el que vol la gent, un equip pel qual poder traure pit, que done eixa sensació, encara que siga mentida, que viuen la samarreta que vesteixen. Si aconsegueixes això la resta arribarà per si asoles, com va arribar abans. El populo és conscient de la lliga que viu i no va a demanar utopies, encara que estos anys hem tingut oportunitats de tocar metall deixant-les escapar per indolència, fent que es pague amb sang l'errada.

Se que odies el circ que arrossega el futbol i això m'agrada. Necessitem recuperar l'entrenador antipàtic en les rodes de premsa, que deixe d'anar-se de sopar i festa amb certs mitjans per a vendre la seua ànima a canvi de protecció. Es fa urgent tornar al lideratge en la banqueta, encara que això supose trair el credo del teu amic el president, un obsessiu que necessita el protagonisme absolut i que no tolera que un empleat li faça ombra. Ahí tindràs a la gent del teu costat sempre. No cometes l'error d'acceptar tot això flaco, tens coses molt més importants de les quals ocupar-te, i si ho fas, hauràs llençat bona part de la confiança amb la qual arribes pel WC. No et desitge sort, perquè la sort és per a qui no sap. Soles et demane que no et traïsques a tu mateix i que mantingues recta la teua línia. Ací t'esperem flaco, per a retrobar-nos amb el passat i poder inventar un nou futur.

Et deixe algunes declaracions teues que he llegit en la premsa argentina que em criden l'atenció:

- "Quiero empezar mi carrera como entrenador, vivir mi experiencia, tomar mis decisiones. Para mí no tiene nada que ver ser ayudante con ser cabeza. Aprendí un montón con Rafa, una experiencia riquísima, un lujo. De hecho, apenas me había retirado como jugador, recibí propuestas para trabajar de principal pero todavía no había terminado el curso y prefería no quemar etapas. Las equivocaciones son las que más te hacen aprender. Y uno aprende a ser entrenador entrenando, no detrás de una computadora, las experiencias prácticas son las más ricas."

- “La derrota es parte del fútbol y te enseña más que la victoria, siempre es así. La mayor parte de mi vida como futbolista he estado en el vestuario ganador y me di cuenta de que la derrota te vuelve más humilde, más persona, te hace preguntarte más cosas, ser mejor, entrenar con más ahínco, no te hace sentir pleno. Cuando uno no está cien por ciento realizado, siente que le falta algo. Tener la ilusión por mejorar es lo mejor que te puede pasar en la vida, porque no te relajás. El éxito no es para nada formativo”.

- "Lo mejor de un equipo es ser protagonista de un torneo, pelear hasta las fechas finales; después la moneda puede caer para un lado o para otro, pero cuando peleás un campeonato en algún momento el título llega. En cambio, si todos los años salís 10° o 12° o 14° no va a pasar."

- "Yo creo que el talento se construye. Las personas que son obsesivas con su profesión son mejores que los demás. Si vos le dedicás diez horas a tocar la guitarra, vas a ser mejor que uno que le dedica una hora. Cuando a mí me preguntan si el fútbol me lleva mucho tiempo, respondo: “Todo el que vos quieras”.

- "Al jugador inglés le decís cien saltos y son cien saltos; tres horas de fútbol y tres horas. Al final te preguntan por qué, pero primero lo hacen. Los latinos, por ejemplo, somos muy diferentes a los anglosajones. Si bien los latinos tenemos más personalidad para encontrar respuestas dentro del campo, cuestionamos todo. Por eso el jugador latino tiene más capacidad para resolver situaciones inesperadas. Pero no nos gusta la organización. El anglosajón es al revés."

Declaracions de Pellegrino a la revista argentina El Gráfico - Gener de 2012 -

Paterna: 120 mlls de beneficis

Maltractada pels egos, les enveges i les lluites de poder, la factoria de Paterna ha vist en els últims temps com a la incertesa de les batalles palatines se li ha unit la voracitat de les retallades imposades per la esquizofrènica dictadura d'un banc trencat. Entrenadors, físios cuineres i metges acomiadats, representants campant a plaer exercint més influència que els propis formadors de talent, reducció d'hores d'entrenament per a estalviar en llum elèctrica, clausura de la residència, obligacions de pagament a les famílies, externalització de les categories més bàsiques cap a la fundació per a no pagar taxes federatives deixant als xiquets sense competició oficial, liquidació de la xarxa de captació a nivell nacional, recerca de mínims en la capacitació dels tècnics per a economitzar en salaris, un director amateur que exercia a temps parcial i un llarg etcètera han anat minvant la qualitat del treball d'un producte que ha aportat un alt valor a l'entitat en estos últims deu anys.

Encara sense contar amb el tracte preférencial de la SAD els terrenys de la ciutat esportiva no han deixat de produir jugadors que d'una manera o altra han sigut aprofitats. Soles en vendes de canterans el club de Mestalla ha ingressat – faltant futurs traspassos com els d'Alba, Guaita o Paco Alcácer – 120 milions d'euros en menys d'una dècada, i això sense contar els intangibles que han proporcionat amb el seu rendiment passat primeres espases com Angulo, Albelda i companyia, o els estalvis aconseguits amb l'inclusió en operacions de mercat de jugadors de segona fila com els Gavilán o Miku.

Des de que Farinós fóra traspassat per 18 milions d'euros al Inter de Milà en l'estiu de 2000 el VCF ha venut almenys un jugador criat a Paterna a una mitja de cada quatre anys. Sent el cas més paradoxal el d'Isco, que apenes sense jugar en el primer equip va deixar sis milions d'euros, guanys molt allunyats dels 15 d'Albiol o els 30 de Silva. Realitzant un exercici de retrospectiva vorem que la productivitat de la pedrera del VCF sempre ha estat alta, situant al club de la ratapenada durant este nou segle per sobre del propi Barcelona en no poques ocasions. El període de major supremacia de Paterna sobre La Masia va ser en la 02/03, quan soles tres jugadors eixits de la pedrera blaugrana van formar part del primer equip, pels set en el roster valencianista. Fins la 07/08 els catalans no superarien al conjunt valencià.

Amb l'evident falta de model i d'inversió, amb els maltractaments que ha patit històricament, la fabrica de talent segueix funcionant i donant de tant en tant algun que altre producte d'alt valor, el que convida a pensar, a pesar de les dificultats passades i presents, què no seria capaç de proporcionar el conglomerat formatiu de Paterna de contar amb un millor tracte, millors mitjos, més inversió, un treball més eficient i millor organitzat.

Model alemany

Es poden reduir costos augmentant la inversió? En aparença pot semblar il·lògic, però sobre eixa premissa es basa el miracle alemany en l'era de les recessions. Mentre en l'Europa del euro no deixen de parlar-nos de retallades, acomiadaments, abaratiments i altres discursos que amoïnen al més pintat, en el món centreeuropeu la política d'empresa es basa en l'optimització dels recursos i en la modernització de les seues cadenes de producció. Una filosofia representada comunament baix l'al·legoria del foli: no deixes d'invertir en folis per a estalviar... compra de nous i aprofita les dos cares.

Un model que no és aliè al seu futbol, havent trobat en el Borussia Dortmund el primer profeta. El club de Westfalia va evitar la desaparició en 2003, i una vegada estabilitzat, va reorganitzar les seues despeses per a dirigir-les principalment a dos àrees: La professional i l'acadèmica. Menys estructura administrativa però més dinàmica, millor pagada, millor equipada i més qualificada, que es va acompanyar amb una forta inversió per a modernitzar l'àrea esportiva: Una acadèmia amb més professionals i millors recursos en captació i secretària tècnica. Els seus fruits van tardar set temporades en arreplegar-se, les mateixes que va tardar la primera generació nascuda del nou model a donar el salt al primer equip i guanyar la Bundesliga.

A esta nova moda s'acaba d'unir el Schalke – juntament amb els Gladbach, Nürnberg o Stuttgart – antany famós per les seues grans inversions en la contractació de jugadors. Recentment el CEO del club miner va anunciar fortes mesures econòmiques per a reorganitzar la despesa de l'entitat, el que afectarà al primer equip gràcies a una dràstica reducció en el cost de plantilla, i en l'adquisició de jugadors – ja no pagaran grans traspassos – per al pròxim curs. El nou model que es pretén implantar es recolza en el mateix decàleg que impregna a l'Alemanya de hui dia: Renovar la cadena de producció amb maquinària d'última generació per a una millor, i més eficient, activitat.

L'entitat minera invertirà prop de 13,5 milions d'euros – ací aterra lo que se li retalla al primer equip – en les pròximes dos temporades en la contractació de personal qualificat per a la seua escola, dotar-la amb l'última tecnologia, augmentar la seua xarxa de captació i a crear una millor i més àmplia secretària tècnica, a més, de millorar la seua ciutat esportiva amb noves instal·lacions. Un pla que pretén arribar a el seu colofó final en 2016 amb la construcció d'un estadi per a 10 mil espectadors, per al qual, ja està buscant finançament. 

Menys cartera i més pedrera, és el discurs que sobrevola el futbol en crisi i que està calant cada dia més en diverses potències mundials, una d'elles el mega-milionari Manchester City, que amb els 100 milions d'euros invertits en la construcció de la seua nova ciutat esportiva pretén copiar el model de La Massia. Projecte que ja va possar en pràctica el Chelsea en els últims cinc anys.

La crua realitat que ens adverteix de que fins per a fabricar talent cal realitzar inversió, però per desgràcia, esta, sempre es traduïda per la majoria d'institucions com una despesa, darrere de la qual, s'amaga el veritable motiu baix el qual sustenten tota política de reducció i retallades en les escoles. Agraeixen més perdre diners fitxant al Chori Dominguez que inverint en la formació d'un nou Silva.

Hooligans il·lustrats

Regressar a l'infantessa ha de ser la forma terrenal que troba tot adult per a ocultar a la seua consciència l'inevitable fet biològic. Ningú vol fer-se major, i al que li agrade, és idiota. Encara que la física, o la mística, no ens haja proporcionat eines per a retornar-nos a l'estat de fabrica pertinent si ens va deixar un menut i complex instrument natural molt útil per a este menester, la memòria. Ara, una menuda editorial irreverent i contestatària, però amb altes dosis de qualitat, posa en les nostres mans una diabòlica col·lecció de llibrets que ens conviden a vestir-nos de Peter Pan, d'un Peter Pan futboler, que ha de ser el paradís somiat de tot home.

L'alineació que presenta Libros del KO recorda a eixos equips heavys dels noranta, maldestres en la retaguardia però amb talent en l'atac, algo així com aquell Tenerife macabre dels Buljubasich i Felipe que combinava horrors amb un mortal trio ofensiu format per Pizzi, Kodro i Makaay. Fealdat en estat pur. Eren temps de la Lliga amb majúscules, i del xandall de colors amb estampats estrambòtics, on aquells equips de mitja-taula trufats de genis bojos no soles serien tercers en el nostre temps, sinó que a més, exportarien talent als senyors feudals. Impensable en estos dies de decadència i descomposició on la qualitat passa de llarg i la penúria s'instal·la en el saló de casa sense demanar permís.

Entre les polides pàgines de tal il·lustre col·lecció de hooligans lletrats el lector reconeixerà la seua infància i veurà projectats els seus ritus futbolers en personatges aliens, desconeguts, llunyans i militants d'altres colors, alguns odiats, o repudiats, com mana l'estatus de peix menut. Potser per proximitat generacional – encara que el tipus és una legislatura i mitja major – “Grupo Salvaje” de Manuel Jabois es presenta com la joia de la corona, un relat que podria ser el de la nostra pròpia vida si no fora perquè l'astut pontevedrés va caure malalt de madridisme. Allà cada qual amb qui es fique al llit.

Al mateix temps que l'autor ens narra la càrrega del bullit en el porta-maletes del cotxe i el ritu paternal de baixar el volum de la ràdio a cada gol encaixat, com prevenint d'un futur trauma al xiquet que reposa entotsolat per la melodia que Gaspar Rosety expulsava per la seua gola, és inevitable regressar a aquelles escenes quotidianes de ninesa que transcorren entre paisatges muntanyencs, tintats de taronja pel sol hivernal, a bord d'un còmic Renault 5 GTL color verd que escopia pels altaveus l'enèsim daltabaix del València CF maldestre dels noranta, portant en forma d'ones, i no en poques ocasions, els gols de Zalazar i Dertycia per a vestir de ridícul aquelles visites al Carlos Belmonte, sempre tan traumàtiques.

“Grupo Salvaje” representa al madridisme de rostre humà, evocant la puerícia d'un gallec que va créixer a la calor de les remuntades en el Bernabéu durant la primavera de La quinta del Buitre. Jabois ens conta que fins en les golejades espera una espècie de cataclisme nuclear que evite el triomf del seu equip, faceta esta del patidor poc lligada en l'imaginari aliè a dits colors, arguments que es fan insignificants davant el trist pesar del valencianista, genèticament catastrofista, que apenes conscienciat del èxit del seu equip es submergeix en la depressió per si tal o qual copa serà l'última que veja en vida, o almenys, en moltes dècades. Una incertesa existencial que converteix la derrota en frustració no pel fet de perdre, sinó per la possibilitat d'haver deixat escapar l'última oportunitat. Vivim en una tragèdia contínua.

Els sis volums que componen el hooliganisme literari podrien vendre's com tractament anti-envelliment, almenys de manera espiritual. Entre les seues menudes pàgines es troba la normalitat d'una passió que es viu d'igual manera a tot arreu, tenint en comú exabruptes i somiejadors encara vestint samarretes tan dispars, aspecte que reconforta retrobar en temps d'inquisició ideològica on es busca l'estigmatització de les idiosincràsies. Les infàncies en l'estadi ens les narren Marcos Abal en “Una Insolencia”, Enric González en “Una Cuestión de Fe" o Julio Ruiz en "Yo me voy al Manzanares” que bé podrien estar descrivint a Mestalla, eixe estadi incomprès al qual se li volen atribuir rareses compartides arreu del món.

L'impacte que produeix l'olor a gespa i l'emoció del infant al trobar-se per primera vegada amb la catedral dels seus somnis futurs, el viatge amb cotxe o caminant de la mà de l'avi o del pare, el record perdut d'aquelles primeres converses innocents i quasi estúpides sobre futbol, les batalles en el pati del col·legi en defensa d'uns ideals poc idealitzats en ments per formar o les primeres passions adolescents – l'onanisme de la pubertat està molt present – recorren estes fulles colpejant sense parar la memòria de qui les llig fins a fer-li recordar allò que ni recordava haver viscut. Com les humiliacions a mans del Mèrida del Mono Montoya, o les derrotes escandaloses davant l'Extremadura de Glusevic i el Cuqui Silvani.

Els llibres del knock-out també saben arrancar-nos de la infància per a introduir-nos en el món governat per les misèries de l'home, on el futbol lluny d'exercir com un entreteniment es transforma en una tràgica via d'escapada. Enric González ens recorda la realitat d'un país que va ser franquista, encara que ho negue, relatant la reinvenció de la història que han fet aquells que hui dia es situen davant dels grisos quan en el seu temps van córrer al costat d'ells. Ramón Lobo en "El Autoestopista de Grozni" convida a recórrer alguns dels conflictes més crus dels últims temps descrivint-nos les anècdotes que el baló de cuir li van reportar en llocs on ni l'optimista més recalcitrant haguera sigut capaç d'imaginar somriures residint entre camps de refugiats i cases castigades per la metralla.

Gastar-se els diners en estos sis llibrets és comprar-se un bitllet de retorn cap a la infància per a retrobar-se amb el gol de Bakero en aquell 3-4, o amb Díaz Vega a Pamplona. Recordar a Tomás e imaginar-te'l assegut en el seu cubilet exercint d'administratiu, què altra cosa podria ser hui dia? Del rombe de Paco Real i del shock del València CF d'Hèctor Nuñez, aquell mundial del 94 i els traumes patits a mans del Depor de Bebeto. Les partides “al pantalón” amb els cromos i del bollicao en el pati del col·legi. Encara que també és trobar a faltar l'inexistència d'un relat que acompanye al VCF, nu de literatura, que pose fi a eixe limb etern en el qual resideix deixant via lliure per a què fariseus i venedors de motos reinventen a la seua conveniència el passat d'un club que té moltes històries que contar però a ningú que les conte.

Les obres al Nou Mestalla

Tot va començar entre suors estiuencs. Amb les calors del mes de Juny i en un ambient nascut de la barreja de l'angúnia i l'entusiasme un optimista Javier Gómez – possiblement pel sou que acabava d'auto signar-se hores abans – exposava davant els atents accionistes un meravellós pla de rescat i recuperació. Gràcies a l'ampliació de capital, deia, la re-activació de les obres del Nou Mestalla serien possible abans de final d'any. Meravellós.

El pla de finançament exposat tenia tres branques fonamentals: La primera seria bancària, gràcies a una audaç gestió amb les entitats i un seriós i rigorós pla de viabilitat. La segona gràcies als diners aportats pels accionistes e inversor institucional via ampliació de capital. I el tercer arribaria fruit d'una imminent venda dels terrenys de Paterna. Diners destinats a finalitzar l'última fase de les obres. Concloses al Febrer de 2011 ens va dir.

I tot això entre “escenaris pessimistes”, osiga, amb un equip sense jugar competició europea durant cinc anys i en un sistema financer caòtic a nivell mundial. El maná comparat amb l'actualitat. Dit i fet. Amb Llorente ja de president les formes van canviar, però no el discurs. El seu primer bany de masses arribaria encarant el final del estiu, dies de pau i tranquil·litat, on començaven a publicar-se les primeres notícies realistes sobre el reinici de les obres. “A la fi d'any” deien uns. "Abans de Desembre". Deien altres.

El 25 d'Agost de 2009 es va publicar la primera de totes elles. “En un parell de mesos - Va signar Moisés Domínguez en  LEVANTE-EMV - es reprendran les obres”. A partir d'ací una col·lecció de dates, "dimes y diretes" que ens duen fins a finals d'Abril de 2012, on apareix l'última notícia respecte al assumpte, anunciant que la modificació del projecte a construir en el solar de Mestalla retardarà l'operació fins a finals d'any. Una notícia que ens recorda a les aparegudes durant la presidència de Vicente Soriano.

03 Novembre 2009 – Ja n'hi ha pla de finançament

Així, sense vaselina. La premsa d'aquell dia ens va sorprendre a tots anunciant la conclusió de les negociacions portades a terme per Llorente amb diverses entitats bancàries per a tancar el finançament de les obres. Es pagarien a 25 anys vista, i no es descartava incloure en l'operació o bé la ciutat esportiva o bé el complexe hoteler anexe al nou estadi. Com no podia ser d'altra manera, les obres es reprendrien, a molt tardar, al Gener o Febrer de 2010. Estava tot lligat i bé lligat.

12 Novembre 2009 – Vent en popa, capità

Comencen les filtracions d'acords històrics. Tot està llest per a que entren les maquines, a tot tardar en 20 dies. Aquell fred dia de Novembre va aparèixer en blanc sobre negre per primera vegada – publicat en Las Provincas – la possibilitat d'haver arribat a un acord amb la UTE per a saldar el deute i reprender els treballs en el recinte de forma immediata. Felicitat plena, el pla es compleix.

22 Desembre 2009 – El regal de nadal de Llorente

Així va aparèixer escrit en els dos principals diaris d'esta ciutat. Llorente tenia preparat un gran “regal de nadal per al valencianisme.” Aquella mateixa vesprada després de la reunió del consell d'administració es van fixar les pautes per a l'imminent represa de les obres. “En menys d'un mes, després de les festes” es conclou. I així ens ho van traslladar els mitjans de comunicació presents.

28 Desembre de 2009 – Acord amb la UTE

El dia dels innocents, una macabra broma del destí. Aquella vesprada el club va fer públic en un comunicat l'acord “històric” al qual s'havia arribat amb la UTE per a saldar el deute existent, fixar un calendari de pagament, i establir les pautes a seguir per a reprendre les obres del nou estadi quan s'aconseguiren els permisos administratius pertinents. Gener era el mes. O pot ser no.

11 Gener 2010 – Ja no hi ha finançament bancari, però si terciari.

Tranquil·litat, hi ha solucions per a tot menys per a la mort. Va haver de dir algú. Perquè lluny d'arribar el finançament bancari i la venda de Paterna, aquell matí el món va desdejunar amb la notícia de que si Richard Ellis no aconseguia col·locar les parcel·les abans del 30 de Juny d'eixe any, el terciari del nou estadi estava ahí, llest i preparat, per a convertir-se en diners amb el qual ajudar a l'empresa. No problem. 

20 Gener 2010 – Tot per a Falles

Ja se sap, entre nadal i reixos, Gener és un mal mes per a aconseguir res. I Febrer té pocs dies com per a exigir-li. Aquell matí se'ns va dir que ja no seria possible iniciar les obres, com estava previst, abans de final de mes. Les noves previsions ens convidaven a tindre paciència. I la segona quinzena de Març era el període triat per a que les maquines tornaren a llançar formigó sobre Corts Valencianes. Hi han més dies que llonganisses.

10 Febrer 2010 – Millor per a setmana santa

Quin valencià en el seu sa judici es posa a fer res en falles? Al Abril, obres mil. Nova data d'inici, encara que el recinte seguiria estant acabat, que som seriosos escolte, com a molt prompte per a la 2011/12. Esta gent no és Soriano, cal confiar en ells. Paciència.

08 Març 2010 – Ni per a tu, ni per a mi, per a Maig 

Tranquil·litat, les coses de palau van a poc a poc. Per això aquell dia pre-faller, se'ns va indicar que l'entrar a construir ho deixaríem per a Maig, per qüestions tècniques i de paperassa. L'administració sempre tan diligent a l'hora d'estendre permisos. Açò es posa interessant.

09 Juny 2010 – Ja tenim diners, gràcies a déu

Tres mesos sense notícies d'obres, però si de maquetes que ens ensenyaven un Nou Mestalla amb coberta sols en la tribuna. Aquella vesprada Rita Barberá es va soltar la cabellera i ens va anunciar un imminent acord amb un banc – es va especular fins i tot, ací la broma, amb Caixa Madrid – arribat gràcies al traspàs de Villa. "El guaje" sempre disposat ajudar-nos, llàstima que els 400 mil nets se'ls duguera altre. Quan començarien les obres alcaldessa? “quant més prompte millor” Així estem.

16 Juny 2010 – Vénen els francesos

Notícies d'obrers no havien. Ni tampoc de bancs. Però si de francesos. Las Provincas ens va apuntar aquell matí que un grup francès s'havia interessat pel terciari del nou estadi. Una ajuda primordial per a reprendre les obres. Setmanes més tard, ens vam assabentar que aquella empresa francesa va vindre de la mà d'un ex conseller, notari i de Castelló. Mai es va tornar a saber.

10 Octubre 2010 – Gran gestió

Aquell dia Llorente necessitava un bany de masses. Es va encunyar després d'aquella roda de premsa per a explicar-nos les xifres – “hem donat una bolcada total a l'economia del VCF” va dir – l'expressió que encapçala estes línies, expressió mediàtica per suposat, qui bé paga en anuncis i promocions no mereix menys. No va tindre rubor al afirmar, a pregunta d'un periodista, que era intenció del consell que les obres de l'estadi es reprengueren abans de finalitzar aquella temporada. Doncs això, gran gestió. No content amb aquella afirmació també va dir, emprant un to eufòric, que de classificar-nos per a la Champions i passar a vuitens de la competició no hauría la necessitat de vendre jugadors. Mata va aprovar eixe comentari gustosament.

Sense notícies del estadi

Que va passar del 10 d'Octubre fins al 07 de Juny? Poc. Els obrers en vaga, sense bancs amics, ni francesos interessats pel terciari. Aquell forat informatiu es va plenar amb notícies sobre les rebaixes en les qualitats del estadi. Amb precioses infografíes en LEVANTE-EMV i Superdeporte – vore ací – sobre les actuacions a seguir per a acabar les obres, terminis i dates (repetides en punts anteriors) amb la certesa que el Nou Mestalla sols estaria cobert en la seua zona de tribuna. Acompanyat amb ensomiacions i altres històries per a no dormir sense substància ni mínima coherència argumental. Va haver qui va tornar a rescatar el tema del camp compartit. Pur entreteniment.

07 Juny 2011 – "Manos a la obra"... altra vegada

“En menys de set mesos es reprendran les obres” titular en majúscules en la premsa del dia. “A mitjan 2012 s'inaugurarà l'estadi” la rematada a la notícia.

15 Juny 2011 – Llorente quadra la caixa

Altra gran gestió del president. Tanquem l'exercici amb superàvit, tot alegries. I entre tanta eufòria financera no podia faltar una pala per a acompanyar l'algaravia general. Aquell dia la societat mixta Ajuntament – Generalitat – Club tornava a la palestra. Tornàvem a tindre estadi per al segon semestre de 2012... encara que municipal. I sense necessitat de vendre jugadors. Encara que setmanes més tard traspassarien a Mata apel·lant a la responsabilitat vista la situació econòmica de la societat.

21 Juny 2011 – Altre retard en les obres

En menys de quinze dies l'actualitat dóna un gir. Els periòdics anuncien altre canvi de data. Fins al primer trimestre de 2012 no veurem obrers al Nou Mestalla. La burocràcia, ja saps.

08 Novembre 2011 – Fabra anuncia la solució

Anava el personal entretingut entre Whiskys i copes de JB fins que el president accidental de la Generalitat ens anuncia aquella vesprada, sense vindre al cas, que ell i l'alcaldessa després de treballar en l'assumpte durant algun temps havien aconseguit trobar la solució al problema. Sense més comentaris, emplaça als presents e interessats a esperar un parell de dies fins que siga comunicada tan magnífica notícia...

10 Novembre 2011 – El 2012 és el nou 2010

Tindrem Nou Mestalla en la 13/14, ja que ara si anem seriosament, i les obres s'inicien el primer trimestre de 2012. Alegreu-vos home !!

17 Novembre 2011 – Venem fins la gàbia del canari

Incauts tots, creient que feia anys que teníem aconseguit el finançament bancari a 25 anys, ajuda internacional, un pla seriós de tres branques a seguir, i ens anuncien via ABC que ho anem a vendre tot a una societat mixta creada per Bankia i els seus socis. Les obres, com no podia ser d'altra manera, es reprendrien al Gener, després de tancar l'acord, que es faria abans de final d'any.

12 Desembre 2011 – Habemus Papam

Tant esperar té la seua recompensa. Aquella vesprada el VCF ens anuncia un acord històric – com el de la UTE – amb Bankia per a finançar les obres del nou estadi. Llorente apunta a dos anys com a màxim per a poder veure per fi inaugurat el recinte, i ens convenç de que les condicions econòmiques són immillorables, ajustades als ingressos del club. “En dos o tres setmanes explicarem amb detall les condicions del acord” va dir. No va concretar de quin mes serien eixes dos o tres setmanes.

15 Desembre 2011 – Ara venem al canari també

No passa res, no s'alarme el personal. El perico serà feliç amb la seua nova família. Les notícies abunden en serietat i rigor. Uns que ens anem a Nàquera a entrenar. Altres que ens quedem on estem. Uns que venem fins les idees. I els de més enllá, que dependrà de X factor això de vendre fins a les idees o no. I mentre ens entretenim, algú ens diu que la coberta de l'estadi serà de vidre blau. Per descomptat les obres es reprenen, faltaria més, al Gener-Febrer de 2012. Fins i tot la RFEF ens deixarà jugar la segona volta de la 13/14 en la nova casa. Tot facilitats.

20 Gener 2012 – Tranquils, que Bankia és de fiar

No ho digueu molt alt, però eixe dia apareix publicat en tota la premsa que les obres, al final, (sorpresa) no es reprendran eixe mes, es posposa tot per a Abril-Maig. Paciència.

20 Abril 2012 – És cosa del reg

Qui va dir que les obres començarien en Abril-Maig de 2012? Un mangarrufo, segur. Un xicotet problema administratiu ens emplaça, com a molt – esta vegada va de debò, deixeu de riure, va – per a Setembre, nova data fixada per al inici de les obres. Si no vos ho creieu espereu i veureu com amb les primeres fulles caigudes dels arbres arriben els obrers a Corts Valencianes i es posen treballar. I si no, no passa res. Serà per dies en el calendari...

[Actualització] 30 de Juny 2012 - Com ja varem dir ahir... Tots dinamitzats

Valencia Dinamiza invadeix les nostres vides, un projecte il·lusionant, que generarà milers de llocs de treball amb una inversió important que farà possible els nostres somnis. "Hem donat un pas fonamental per a poder finalitzar el nou estadi" declara Llorente a la web del club. Un projecte de consens amb totes les institucions que posarà fi als nostres problemes."En breu procedirem a la explicació detallada del acord als accionistes i aficionats del club" Tranquil, no hi ha presa.

[Actualització]  03 Juliol 2012 - Alcaldessa, que tenim estadi...

Llorente inicia les visites pertinents a les institucions, aquell calorós 03 de Juliol li toca el torn a la Alcaldessa on se li exposa els pasos a seguir. El president és clar davant una pregunta maliciosa d'un periodista després de la reunió: "No tenim cap noticia de que Bankia no vaja a continuar abant, ni de que tinga cap problema, ni de que açò no vaja a eixir. Estem pendent de reunir-nos amb ells en uns dies per a materialitzar els acords". Això sí, en un acte reflexe apunta a la premsa present que "esperem la vostra ajuda i recolzament per a que açò isca avant sense problemes perquè és bo per a tots". Dies abans el Consell aprova la llei d'actuació estratègica per afavorir la tramitació de les permutes, compres i obres del "Plan Dinamiza". Les obres, com declara Llorente en el Hall del ajuntament, evidentment, començaran en Setembre amb tota seguretat.

[Actualització] 10 Agost 2012 - El pla segueix viu

El VCF i l'Ajuntament de Paterna acorden la requalificació de la ciutat esportiva per a posar punt final a les actuacions a les que es va comprometre el club amb New Coval abans de donar inici a les obres del camp. Setembre és una realitat com a punt de partida del Nou Estadi.

[Actualització] Aplega Setembre i no hi han obres... 

Sorpresa, incredulitat, "!com pot ser!" exclama la gent. Després de tanta feina no hauran obres al Nou Mestalla al Setembre. El nostre president està trist perquè la situació de Bankia i la conjuntura econòmica, que ningú s'esperava, han tirat per terra les previsions tan alegrement exposades des de fa mesos. Però no tot son males notícies, esta volta ni Desembre, ni Gener son noves fronteres que creuar, directament queda tot paralitzat indefinidament... osiga, que possiblement, desprès de deixar passar un temps prudencial, ja estan donant noves dates...

Estamos trabajando en ello.... 

L'escenari pessimista que ens va vendre Javier Gómez en aquells entrants estiuencs de 2009 ens situava en un 2012 amb l'estadi finalitzat, amb les parcel·les venudes i amb un 2013 com any apoteòsic per al València CF, on el club després de superar les dificultats heretades tancaria dit exercici – en un escenari pessimista – amb un deute total de 196 milions d'euros, a sufragar amb els beneficis obtinguts per l'explotació del nou recinte, fins a situar-nos en 2015 sense deute i amb una salut de ferro.

PD: En forma de postdata convidaria al lector a buscar les coincidències i fabricar-se una conclusió pròpia. Però els diré la meua. Potser l'operació haja estat la mateixa des del primer dia, amb escasses modificacions, o tal vegada amb cap, i no s'haja executat en tres anys perquè l'entitat bancària es trobe en una situació de liquidació o rescat imminent que pensaven solucionar amb una fusió - primera casua de retard - que s'ha tornat catastròfica en lloc de salvadora per eixa costum "tan d'ací” de maquillar forats negres. Però eixa és, simplement, la meua teoria personal.