! Esta lliga és una ruïna !

Hi ha qui no cessa en la seua obstinació d'afegir a manera de recurs literari això de la “lliga més mediàtica del món” a cada paràgraf que escriu, quan en realitat, caldria parlar de la lliga més monopolitzada mediàticament del planeta. Lluny van quedar aquells anys on les prèvies de la jornada eren extenses i abastaven amb interès els quatre o cinc partits més rellevants del cap de setmana. En l'actualitat les portades només ens parlen de la lliga de Tito i de Mou d'acord amb el reduccionisme al qual s'està abocant el producte. Qui no estiga massa posat en açò del futbol tindrà dificultats per a assabentar-se contra qui juga el seu Madrid o el seu Barça, ja que hui dia és complicat llegir el nom del rival durant les hores prèvies al encontre, i en les cròniques, si no és per a menysprear-lo per no deixar-se perdre, el susdit no és ni esmentat.

Mentre una legió d'afanats engalipadors encara intenten reanimar un producte mort a força d'eslògans i boniques frases freturoses de contingut, la realitat de la LFP no deixa de ser altra que la de mort cerebral. En tot el seu esplendor. I per a comprovar-lo no faria falta ni recórrer a la Premier League, eixe campionat al que solem acudir per a traure'ns les vergonyes, ni a la opulenta Bundesliga, la qual ens crida que arribar a l'utopia és possible. Ja campionats com el francès o l'italià, sempre obviats per eixa creença de superioritat que té el regne de la RFEF, es mostren per sobre dels clubs de la Lliga BBVA en la majoria d'aspectes, i en els quals no, amenacen amb fer-lo en el curt termini.

Maltractament al aficionat.

És possible muntar una lliga sense contar amb l'aficionat? pareixerá una obvietat respondre que no, però uns quants s'han obstinat a demostrar que sí, sí ho és, i es diu Lliga de Futbol Professional. L'únic ens en tota Europa que no té en la seua estructura orgànica cap estament que s'ocupe del seguidor, del consumidor. En Alemanya són estes associacions les quals s'encarreguen de controlar als directius, els quals les tenen en compte per a fixar els horaris, negociar les pujades/baixades de les entrades o establir amb la DFB acords comercials per a vores beneficiats a l'hora de facilitar el seu accés als estadis. Fins i tot les organitzacions d'ultres es reuneixen una vegada a l'any a Berlín amb la policia, clubs i federació per a establir pautes de comportament, fixar protocols d'actuació, proposar modificacions o millores en la llei i aprofundint en la relació de les parts en nom d'una millor convivència.

De forma pareguda ocorre al Regne Unit amb la federació d'aficionats. Encara que el punt interessant a Anglaterra resideix en els "Supporter's Forum” que lluny de referir-se a un fòrum de debat en Internet, és un òrgan compost per representants de la massa social i el propi club que es reuneixen una vegada cada 34 dies per a establir millores en les relacions, aclarir dubtes, fiscalitzar la gestió, expressar les seues inquietuds, pactar acords referents als preus de les entrades o fixar avantatges per a facilitar els desplaçaments, a més d'un sense fi d'aspectes varis.

Després de la conversió en SAD (ja no hi han vots) els aficionats en el futbol espanyol han passat a convertir-se en un subjecte passiu al que no se li para esment, sent maltractat de forma constant . L'oferta televisiva, juntament amb els horaris, és un dels casos més sagnants. Dos cadenes han pactat pujar els preus mantenint la mateixa oferta que anys anteriors. Canal+Liga costarà al consumidor 10 euros més respecte al curs passat, i a més, qui vulga gaudir de la màxima competició europea haurà d'abonar un extra de 6 euros al paquet que contracte.

La LFP pot presumir de tindre les entrades més cares del món, fins i tot en partits de segona divisió el cost dels tiquets més econòmics és superior al més baix trobat a Alemanya. A pesar de la crisi i de la desbandada en els estadis la reducció de preus ha estat testimonial. I això a pesar de contar amb un poder adquisitiu molt menor a l'existent en els països de la zona euro.

Davant esta obstinació per matar la competició en nom d'afavorir a dos clubs no és d'estranyar que l'afluència als estadis haja caigut en picat. En tot just deu anys la Lliga BBVA ha passat de ser la de major terme mitjà d'assistència a Europa a estar soles per davant del campionat italià, i no amb massa avantatge:

Bundesliga 44.214 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Premier League 35.800 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Lliga BBVA 26.230 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Sèrie A 23.459 espectadors per partit de mitjana – 2011/12

Al futbol anglès li perjudica l'escassa capacitat dels seus estadis (soles uns quants superen les 40 mil cadires d'aforament) encara que el seu recintes presenten tots una afluència superior al 80% de la seua capacitat cada jornada. Mentre en la lliga de Roures el percentatge amb prou treball arriba al 50%. És aterridor imaginar la xifra si el Bernabéu o el Camp Nou tingueren un aforament menor, i per tant, una assistència més reduïda als 78 mil espectadors que de forma habitual són capaços de concentrar.

Encara que s'ha tractat d'enganyar al·legant una millor exposició del producte en el mercat televisiu, la realitat és que el canvi d'horaris no ha servit per res. En el panorama europeu els partits coincideixen amb jornades de Premier League o Bundesliga, dos marques que tenen copat el mercat asiàtic i que registren audiències milionàries. Un canal xinès que pot oferir un Mallorca-Espanyol o un Newcastle-Tottenham a les 16 hores (Prime Time) per quin es decantarà? Es pretén abastar el mercat exterior o matar el mercat intern? Esta forma de vendre la LFP és massa pareguda a la mort com per a tindre-la en compte.

Es va acabar el maná del patrocinador públic

Assecades les arques públiques, arruïnat el futbol. La majoria dels mals existents en la gestió professional dels nostres clubs responen a tares estructurals que acaben afectant al patrocini. Històricament les marques nacionals han fugit dels clubs veient-se estos obligats a recórrer al pou sense fons que suposen les entitats públiques com única eixida a la falta d'ingressos. Les escasses marques privades – només s'han associat als grans – que han aterrat en la LFP han estat estrangeres, amb un entramat feble en un intent per establir-se en el mercat espanyol, el que fa que el seu desembors sempre siga escàs, retret, perjudicant fins i tot al Reial Madrid, que es sitúa a anys llum de conjunts com el Schalke, Sunderland, Liverpool o Wolfsburg.

Curiosament el patrocini més important existent en la LFP és el del Barcelona, que respon a una marca que no existeix en el mercat, al qual caldria tractar-lo més com una subvenció del govern de Qatar que d'un patrocinador pròpiament dit. Esta absència d'aposta de les empreses espanyoles – que prefereixen gastar-se els diners patrocinant equips en les grans lligues nord-americanes, a Alemanya, Mèxic o Argentina – ha deixat pas a la menuda i mitjana empresa, al negoci familiar, com única via d'ingrés – secundari – privat, que encara suposant un esforç encomiable per part d'estos, no deixen d'aportar ingressos reduïts i quasi testimonials per a les quantitats que es manegen en el futbol. Així no és d'estranyar que el nostre campionat siga el pitjor pagat de les grans competicions europees (11/12) :

Premier League 128 mlls patrocinis de samarretes – 6,5 mlls de mitjana/club
Bundesliga 121 mlls patrocinis de samarretes – 6,7 mlls de mitjana/club
Sèrie A 80 mlls patrocinis de samarretes – 4 mlls de mitjana/club
Lliga BBVA 62 mlls patrocinis de samarretes – 2,8 mlls de mitjana/club
Eredivisie 39 mlls patrocinis de samarretes – 2 mlls de mitjana/club
Lliga Francesa – 30 mlls patrocinis de samarretes – 1,5 mlls de mitjana/club

Gràcies a l'exposició d'un producte venut conjuntament al món a una marca li ix més rendible gastar-se 12 milions patrocinant al Aston Villa que pagar-li 4 milions al VCF per lluir en la seua samarreta. Així no sorprèn que 11 dels 18 clubs de la Bundesliga arriben o superen els cinc milions d'euros per patrocinador, o que a Anglaterra nou entitats arriben o superen els quatre milions i onze arriben als tres.

En la Lliga BBVA només el conjunt de Mestalla arriba o supera els tres milions per patrocini, i només Sevilla i Athlètic trenquen la barrera dels dos milions. Si el FC Barcelona no haguera posat punt final a la seua política de no lluir patrocinador en la seua samarreta el nivell d'ingressos per este concepte en el nostre campionat estaria per baix de la lliga Holandesa.

Estes dades també es podrien extrapolar als ingressos televisius, on la lliga de Roures es situa en el furgó de cua. Amb el nou contracte signat per la Premier League el passat mes de juny en la 13/14 el club anglès que menys ingresse per este concepte superarà els 50 milions anuals.

Dos monstres que s'ho mengen tot

En el mercat intern Reial Madrid i FC Barcelona són inabarcables, però en comparació am els seus homòlegs externs comencen a minvar a passos engegantits. L'estratègia d'ambdós es basa en dos puntals que els fa estar per davant de la resta, de moment. Un és el repartiment televisiu, i altre, la laxa – per no dir inexistent – legislació interna de la LFP. Amb les regles en la mà tant merengues com culés no podrien jugar ni a Alemanya, França o Anglaterra, i ho farien amb dificultats a Itàlia – tant ells com la resta dels 18 clubs de la lliga – i de fer-lo, fa temps que hagueren patit un descens administratiu. En eixos campionats l'endeutament está controlat i l'esforç fiscal és terrible, inimaginable pensar que un club alemany puga deure 150 milions a hisenda i gastar-se 40 milions en un jugador. Recordem que el Rangers per un deute de 25 milions amb el fisco acabá desapareixent.

Ingressos totals que generen els clubs de les grans lligues:

Premier League 2.884 mlls / any
Bundesliga 1.796 mlls / any
Lliga BBVA 1.718 mlls / any
Sèrie A 1.553 mlls / any
Lliga Francesa 1.040 mlls / any

D'eixos 1718 milions que genera el nostre campionat, 945 pertanyen a Reial Madrid i FC Barcelona, el 55% del total. En la Premier, Manchester United, Chelsea, Arsenal i Liverpool només representen el 39% dels ingressos totals de la seua lliga. Encara que el percentatge més alt ho assoleixen en els ingressos per venda minorista i de llicències, on tant madrilenys com catalans es mengen el 80% dels 190 milions que genera la lliga espanyola per eixos conceptes. Esta falta de diversitat en els ingressos també està marcada per la nul·la professionalització dels clubs espanyols. En el nostre entorn soles pot dir-se que existeixen tres clubs i mig amb una estructura mercantil mínimament adequada.

Així no és d'estranyar que mentre a Anglaterra n'hi han sis clubs que superen de llarg els cent milions d'ingressos anuals (United 367, Chelsea 289, Arsenal 270, Man.city 215, Liverpool 206, Tottenham 187) a Alemanya quatre (Bayern 321, Schalke 212, Hamburg 187, Dortmund 155) o a Itàlia cinc ( Milan 235, Inter 211, Juve 153, Roma 148, Nàpols 115) a Espanya soles el VCF supera els cent (116) mentre Madrid i Barça trenquen la barrera dels 400 milions.

Això en quant a la nostra elit. La situació de la classe mitja-baixa és encara més esgarrifosa. Dotze clubs del nostre campionat estan per baix en ingressos que molts dels equips que conformen la segona divisió anglesa. Fins i tot els nostres representants europeus en la segona competició continental es veuen superats.

Dades de la temporada 2011/12:

West Ham 86 mlls → Sevilla 83 mlls
Birmingham 56 mlls → Athlètic 55 mlls
Middlesbrough 55 mlls → Espanyol 46 mlls
Hull City 45 mlls → Saragossa 35 mlls
Burnley 40 mlls → Mallorca 28 mlls
Reading 40 mlls → Reial Societat 28 mlls
Derby County 36 mlls → Sporting 29 mlls
Leeds United 33 mlls → Osasuna 26 mlls
Cardiff City 30 mlls → Màlaga 23 mlls
Leicester City 30 mlls → Getafe 26 mlls
Nott.Forest 30 mlls → Racing 23 mlls
Ipswich Town 21 mlls → Llevant UD 17 mlls

Encara que sent un grup molt més reduït en la segona categoria del futbol alemany també trobarem entitats que superen en ingressos a molts clubs de primera divisió espanyola. Esta superioritat financera no soles es queda ací. La League One (homologable a la nostra segona B) genera uns ingressos de 161 milions mentre la Liga Adelante tot just arriba a els 166. El campionat dels cent punts no deixa de ser una lliga de segona divisió per molt Ronaldo i Messi que existisca.

Hi ha futur?

La bona notícia és que encara hi ha marge de maniobra. La mala, que no existeix voluntat. I sense voluntat ni el més ridícul dels problemes té solució. De moment a RM i FCB els va bé venent a nivell global el seu clàssic, audiències milionàries per a un partit que exerceix de trituradora per a la resta de competidors, que moren silenciats davant la inexistència de la marca LFP. I encara que ambdós transatlàntics viuen còmodes i feliços en un miratge d'opulència la inversió agafa rumb a Anglaterra, Alemanya o Itàlia, per a rendibilitzar els seus diners en campionats amb major ràti i millor exposició global. D'esta madridistes i culés no s'escapen, encara que el bou els enxamparà més tard que a la resta.

Els presidents conformistes, eixos que callen perquè els prometen tres euros més del que guanyen en l'actualitat, si no redrecen la situació no a molt tardar hauran d'acontentar-se amb que els donen 1,5, perquè no valdrà molt més el producte que venen. L'economista, analista, escriptor i professor en gestió esportiva per la universitat de Michigan, Stefan Szymanski, té clar el futur del futbol europeu:

“La tendència ens indica que la Premier League va encaminada a arribar a les cotes de la gran competició nord-americana, aplegant al nivell de la NBA, un campionat a nivell global que arrossegue tant a aficionats com a marques. Només la Bundesliga està capacitada per a fer-li ombra, i juntes, estan condemnades a dominar el món. La resta de campionats, com l'espanyol, italià o el francès, quedaran reduïts a lligues-pedrera d'eixe gran producte global al que està disposat a convertir-se el futbol anglès.”