29 de gen. 2013

1932: Un jueu a Nürnberg

Jenö Konrad, com cada matí després de l'entrenament de l'equip, es va asseure al seu despatx del gimnàs que el club havia construït per a la seua secció d'atletisme, i que a l'hivern, servia de centre d'entrenament per als homes del futbol. Entre les pauses que el fum del cafè calent atorgava i la tranquil·litat de l'espai tancat es va parar a llegir la premsa del dia. No esperava trobar massa afalacs, el seu equip, el Nürnberg, al qual havia arribat a dirigir després d'anys d'èxits a Àustria, vènia de perdre un derby davant el Bayern en les eliminatòries pel títol nacional. Un rival menor per aquell temps, en aquells temps en els quals la vella dama (Der alten dame) dominava el futbol teutó sense pal·liatius.

Però més enllà d'un parell de retrets tàctics, de recriminar-li la posició de millor jugador de l'equip en l'extrem esquerre en lloc de la punta d'atac natural, no va imaginar topar-se amb allò que de forma casual va indicar-li la seua curiosa mirada. En Der Stürmer, una carta d'un lector, una de les seccions més populars d'un dels diaris més populars, escopia amb ràbia i rancor que la derrota tenia explicació en l'origen jueu de l'entrenador, "Amb un d'ells dirigint l'equip només anem costa avall", deia. No hauria tingut major importància si aquella missiva no haguera estat signada per Julius Streicher, capitost local de les SA, la milícia del partit nacional socialista en l'Alemanya de 1932.

Com tanta altra gent Konrad no va voler donar-li transcendència al fet. El míster havia sigut militar hongarès a la I Guerra Mundial, presoner a Rússia, i coneixia perfectament que l'antisemitisme en aquella Europa estava tan estés com un mantell de neu al mes de Gener. Aquell Nürnberg dominador no podria revalidar el campionat que va guanyar el curs anterior, i que guanyaria al posterior, en 1933, rescabalant-se d'aquell afront davant els menuts veïns de Munich que a costa dels Rot-Schwarze guanyarien el seu primer i únic títol oficial fins que la generació de Beckenbauer trencara amb la modèstia del Bayern.

L'hongarès irreverent formava part de l'escola que va esbossar els primers traços de l'estil magiar, un futbol obert, veloç i tècnic que deixava arrere els orígens britànics més rudes i directes. Encara que sense massa resultats a curt termini la introducció d'aquell estil al club de referència d'aquella Alemanya tossuda va ser una bufada d'aire fresc que va fer destacar al equip fins i tot en la derrota, estenent el seu domini més enllà dels resultats per a espantar també en la forma d'elaborar una tendència futbolística desconeguda en aquells camps de gespa marcida.

La fugida

Evelyn, una anciana de 84 anys, és rebuda a l'aeroport de Munich per una multitud de periodistes. Esta alçada dona de rostre esgarrapat pel temps, va recordant durant el trajecte a l'estadi aquella ciutat de blanc i negre que va conèixer, recuperant els sabors d'aquelles vesprades en el cafè Privatz, en dies tumultuosos amb discursos al carrer que pastaven multituds, recordant, davant les ruïnes somortes de la Zeppelintribüne, els temps en que aquella mole de ciment, en la qual encara es distingeix la silueta del àguila imperial, s'alçava com altaveu patri d'una bogeria col.lectiva. Convertit ja en un monument a la memòria d'una vergonya.

Evelyn va escapar amb deu anys de tot allò. Sense saber per què, sense explicacions, un dia, el seu pare, la va alçar del llit a altes hores de la matinada i al costat de la seua família van abandonar la ciutat, el país, i més tard, Europa. En aquell estiu de 1932 la situació política a Alemanya ja amenaçava tempesta. La mort del mariscal Hindenburg era qüestió de temps, i les guerres palatines entre Von Papen, Brüning i Hitler, que va acabar amb el cessament del primer, estaven delineant l'incendi del Bundestag, la nit dels ganivets llargs i la infàmia posterior. Aquella treta del partit Nazi va desembocar en unes eleccions anticipades que preveien guanyar amb majoria aclaparadora – posteriorment perdrien dos milions de vots, encara que no la seua posició al Bundestag – i una eufòria entre els seus partidaris que va donar eixida a represàlies fins a aquell moment 'habitualment aïllades' segons la gerga del partit.

Jenö Konrad, un sis d'Agost de 1932, rebia una carta anònima amb un bitllet cap a Jerusalem al seu interior. Aquella era la subtil manera amb la qual les SA advertien als seus objectius que serien els pròxims a caure. La fugida es va convertir en una odissea, d'Alemanya a Àustria, d'Àustria a Hongria, d'Hongria a Romania... una carrera entre Konrad i l'expansió Nazi que trobava pausa en les banquetes dels equips més punters de la regió est i que va acabar en 1940 al port de Lisboa, emprenent rumb cap a Amèrica per a no tornar mai. Per a morir amb la pitjor de les condemnes. La del oblit creat per la febre nacional socialista, construïda esborrant tota referència de tot jueu rellevant que havia passat pel país. Durant 80 anys Jenö Konrad ni tan sols ha sigut un record, ni una trista paraula mal sonant, l'home que va revolucionar el futbol germànic en la dècada dels trenta era el no-res absolut fins que algú va obrir un calaix i va trobar una paper tacat pels anys.

El reconeixement

Bern Siegler és un dels historiadors alemanys que s'encarrega de la restitució de l'esborrat que va emprendre la dictadura hitleriana durant la seua estada al poder. Entre altres, ha sigut l'encarregat de rescatar de l'oblit al president jueu del Bayern, ajusticiat pel règim, i també, de restituir la figura de Jenö Konrad al Nürnberg, meticulosament eliminada dels llibres i hemeroteques de tota la nació, com tants altres personatges, dels quals, gràcies a les cartes que les víctimes del holocaust van deixar, es tenen lleugeres referències de la seua existència. El passat mes de Novembre els Ultres del Nürnberg, aprofitant el derby davant el Bayern, aquell parit que 80 anys arrere havia obert les hostilitats del sector intransigent de l'Alemanya més negra, van realitzar un tifo amb l'efigie de Konrad per a rendir-li tribut.

El club bavarès és un dels més sensibilitzats en la lluita per recuperar la memòria històrica, precisament, per la seua instrumentalització durant la dictadura, té obert un museu on repara la imatge de tots aquells personatges que van vestir la seua samarreta i que van ser ultratjats simplement per la seua religió, ètnia, o idees polítiques. Dos mesos després, amb una parada de trenta dies del campionat per mig, la vella dama va convidar a l'única de les tres filles de Konrad que encara viuen per a homenatjar a la seua família. Evelyn Konrad al costat de Bernd Siegler, han tingut molt a veure en que este personatge, que va dibuixar les línies del millor Nürnberg de la història, abandonara el fons d'un calaix i apareguera de la foscor per a ocupar el lloc en la memòria col·lectiva que la bogeria li havia privat.

Al vell gimnàs, entre aquelles parets de ciment oxidat i pistes alçades pels anys, encara es conserven els despatxos que un dia van ocupar els gerents de les disciplines esportives que aglutinava el mantell del FCN baix les seues sigles. Al mateix lloc on aquell matí de Març a Jenö Konrad se li va gelar l'ànima al llegir la carta d'un gos nazi, ara , penja una foto on se li veu alçant la Bundesliga mentre mostra una pose orgullosa i un somriure feliç. En aquelles parets encara fumeja el cafè calent com a remei per a combatre el fred, mentre la premsa del dia es confon amb fulles repletes d'estadístiques, alineacions i taules d'exercicis. Però al despatx ja no reposen els ossos del míster hongarès, sinó els del entrenador de l'equip reserva, el constructor de talents futurs que nodrisquen al primer equip de matèria prima que facen algun dia reviure aquells temps en els quals la vella dama dominava el futbol alemany jugant a l'hongaresa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...