Futbol i sang en Ciudad Juárez

Mirant un partit de futbol per la televisió Robert Andrew Powell es va sorprendre a si mateix, cervesa en mà, desviant la mirada per a presenciar l'assassinat que retransmetia la finestra del seu apartament. Va contemplar allò donant clops a la seua Coronita com qui veu la repetició d'una jugada intranscendent. Eixa senyal el va advertir que havia d'abandonar la ciutat si no volia tornar-se boig. Duia un any en Juárez i ja havia interioritzat la violència com l'ha interioritzat l'escàs milió d'habitants censats oficialment. En aquells dies d'esbalaïment, eixia a córrer pels matins creuant-se amb tolls de sang com qui passeja per Londres un matí qualsevol d'hivern i es topa amb una densa boira. Al supermarket, on parava a comprar la premsa del dia, penjaven cadàvers del pont que donava fons a l'estampa. Allà, enmig d'un carrer tan fantasmal com terrorífic, un cap tallat presidia un lloc de burritos ambulant. Cansat de contar morts recorda horroritzat com mesos arrere, en l'estació de servei en la qual havia estacionat, apareixia el cos de Pedro Picasso, l'entrenador de l'equip juvenil de Indios de Ciudad Juárez, i com la notícia semblava no haver importat a ningú al club fronterer.

Els seus companys reien com es riu en la intranscendència, entrenaven com qui entrena en la ignorància d'allò que l'envolta. La seua mort va ser una estadística més per a unes gents que en aquells temps arribaren a presenciar 30 assassinats violents per nit. Powell havia arribat a Mèxic des de Nova York, era periodista en atur amb una hipoteca que amenaçava amb deixar-lo sense casa ni lloc on anar, que en aquella cruïlla, va decidir gastar els últims dòlars que li quedaven en una bogeria. Quan encara tenia redacció que visitar va llegir una notícia captivadora, Francisco Iborra, empresari mexicà vinculat al PRI, acabava de fundar un equip en Ciudad Juárez, la capital de la mort, el forat negre i podrit del món occidental. I allò, calia contar-ho.

En el seu adéu el club lluita per evitar el descens. Treviño, l'entrenador, motiva als seus xics ensenyant-los imatges de xiquets assassinats a l'eixida del col·legi, de cossos penjant de pals de telèfon. “Sou el parèntesi per a esta ciutat. Amb Indios, Juárez no sagna”. Però ja res funciona. Els temps feliços van acabar. Els seus futbolistes – que abandonaren els luxosos cotxes perquè eren assaltats a colp de metralleta per uns altres que ni tan sols tenien aire condicionat – reben amenaces de matons enviats pel propi president per a forçar-los a abandonar els apartaments que este els va entregar en propietat com via per a saldar fitxes impagades. Els jugadors desapareixen sense més d'un dia per a un altre, fugen per a tornar a Argentina, Colòmbia, per a creuar la frontera i enrolar-se en la MLS clandestinament. “No llegíem periòdics per a no entrar en pànic” diria l'argentí Maggiolo al diari Olé una vegada abandonat Mèxic. Al seu llibre – This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez – Robert Andrew Powell relata la historia d'una ciutat que va creure salvar-se gràcies al futbol.

“Hem recuperat Juárez” declarà el governador de Chihuahua. Dos anys abans que Powell es sorprengués sense immutar-se veient a través de la finestra del seu apartament un assassinat, el club fundat per Ibarra va assolir un ascens sonat a primera divisió. Els càrtels van amenaçar amb que aquella seria la nit més sagnant de la història, però la ciutat per primera vegada va fer cas omís a les seues amenaces i va eixir al carrer per a fer-se amb ella. Celebraven un ascens èpic al futbol gran. L'autor defensa en la seua obra que Indios va pacificar Juárez quan estava vivint la seua etapa més cruenta – 3951 assassinats aquell any – , els sociòlegs, no obstant, afirmen que als sicaris també els agradava el futbol. Quan el baló rodava per El Benito la sang no tenyia la ciutat. Assassins i víctimes compartien graderia, seient al bar i passió pel club. Van ser els anys més feliços que recorda la població.

Les pàgines de This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez taquen de sang, de conflicte, però també transmeten esperança, és el relat de com l'artefacte més simple del món, un esfèric de cuir tacat de fang, pot proporcionar pau i optimisme al racó més salvatge del planeta. En aquella efervescència, Indios va passar de lluitar per la permanència a colar-se en la lluita pel títol de primera divisió. Les estadístiques d'assassinats minvaven a cada triomf d'un equip que ja era més que això. La llunyania dels titulars violents i l'atenció centrada en onze xics darrere d'una pilota va deixar aflorar la sornegueria més irònica que ha conegut Mèxic. El principal grup d'animació del club va arribar a cridar-se “El Kartel”, mataven funests auguris per a donar pas a moments irrepetibles. Hui, els seus integrants, recorden amb nostàlgia aquells dies de salts i càntics en l'estadi, eixa sensació d'eufòria veïnal que dugué a Juárez als noticiaris del país per a parlar de gestes i glòries en lloc de misèries i vergonyes humanes.

Els ecos d'allò ara ressonen en un estadi saquejat, deixat perdre, els únics pobladors del qual són les males herbes i els moments oblidats. La derrota en semifinals davant Pachuca va deixar a Indios a un pas de la final per a iniciar el ràpid descens en la muntanya russa en la qual s'havien pujat sense adonar-se. Durant el Clausura van ser incapaços de guanyar partit, no havia diners, Ibarra s'escudava en promeses incomplides de polítics que van jurar una operació especulativa per a construir un estadi nou. Juárez es tornava a enfonsar en la misèria d'aquells que la sustenten. En la frontera amb Estats Units va ser un equip de paries i jugadors de lligues menors els que pararen les bales, els que portaren il·lusió a una població castigada fins quan somia, foren els que portaren a Juárez al més alt del futbol mexicà esperonats per les ganes de viure dels seus habitants.

“Indios era l'única cosa positiva que tenia la ciutat” diu algun exjugador. Indios va dibuixar somriures en persones que mai van saber esbossar-la en el seu rostre. Encara que només fora durant 24 hores a la setmana, van aconseguir gelar l'infern. L'última imatge de l'equip ens deixa un grup de jugadors gestant amb indiferència la seua enèsima derrota en un estadi trist, lluny de la bullícia dels bons temps, els càntics acompanyen la decadència, encara que sense la mateixa passió que abans. En aquell trànsit els homicidis es tornaren a disparar fins arribar al seu sostre històric. L'acusació de frau fiscal sobre Ibarra va dur al club a declarar la insolvència. L'expulsió de la lliga i la posterior liquidació fou la bala que matà al equip que va transmetre alegria en la ciutat on la mort té casa pròpia. Xiquets pegant puntades a un baló en polsegosos solars, taques de pegament en els automòbils i una pintada en un mur de l'autopista fent referència a “El Kartel” són els únics vestigis d'un passat que Ciudad Juárez sempre enyorarà.

This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez no és un llibre complet, Powell va abandonar l'atur amb la història de Indios, ara des de les seues columnes al New York Times relata la seqüela d'una obra que duu camí de convertir-se en la sensació de l'any. A través de les pàgines de la dama grisa Andrew relata la diàspora, l'exili d'empleats en Colorado expulsats per la violència... la seua visita al búnquer en el qual Ibarra viu envoltat de guardaespatlles en El Paso, on li regala al periodista, minuts abans de signar la liquidació del club, les medalles que van certificar l'ascens de l'equip. En les seues últimes línies l'autor parla d'una ciutat nostàlgica i òrfena que espera resant l'arribada d'algun pròcer local o forani que regale a Juárez un equip de futbol que els retorne aquell parèntesi enmig del malson que els van furtar.

El Soldado polític

 Puedes leer esta entrada en castellano haciendo clic aquí 

Amb la sensació de que havia alguna cosa fent de tap, comencen a aflorar declaracions en el nou jardí d'Amadeo Salvo. El primer colp baix va arribar des de Brasil. La crítica a una decisió presa hores arrere va nàixer de la boca del últim gran baluard que els queda als Toldrá en el club. Amb eixe sabor a paraules eixides de boca aliena Soldado tornava a exercir d'amic fidel que executa la galtada a la nova administració. Durant tota la temporada, i també al passat curs, mai va tindre objeccions en donar la cara pel president Llorente, al que li ha d'agrair l'augment de fitxa que li va regalar fa dotze mesos per a major glòria d'un club raquític en lo financer. Fins i tot sense temor en posicionar-se més enllà del convenient, el davanter sempre va saber estar al costat de qui el va portar a Mestalla i tan bé el va cuidar sempre.

Sols és una mostra que ha de saber llegir el nou inquilí per a comprendre que l'administració Llorente i la xarxa clientelar que ha deixat darrere de si mai li serà fidel. Massa favors es deuen els uns als altres com per a obrir el ventall a nous aliats. “Jo no seré qui venga a Soldado” va arribar a declarar l'exgestor a sou del nostre banc amic en una de les seues últimes compareixences abans de perdre el ceptre de poder. El punt sobre el qual es dóna suport les recents ganes de parlotejar de qui havia de ser capità el pròxim curs. Roberto i els seus agents li devien al vell règim el favor de no crear-li un problema forçant la seua eixida. Ara té via lliure i motius – tant esportius com de fidelitat – per a fer el necessari. Ja no hi ha tap que valga ni elegància que es porte.

Les aspiracions del davanter són totalment legitimes, i una estupidesa per a qualsevol voler retraure-li alguna cosa en eixe aspecte. Encarrilant la trentena, amb les seues millors xifres golejadores recént parides, i un palmarès personal ple de teranyines, fan els ingredients necessaris per a iniciar el camí d'eixida. El criticable del discurs s'amaga en el rerefons polític i estratègic que té. I en les roines formes emprades. Retindre al futbolista una vegada pronunciades les paraules màgiques es converteix en una tasca quasi impossible. En estos casos el màxim que es pot aconseguir és ajornar la decisió una temporada i guanyar temps per a trobar un substitut des de la tranquil·litat, i si s'escau, donar-li un últim premi al golejador retocant-li mínimament la fitxa per a fer-li augmentar el seu particular catxé en la nova destinació. Potser eixa és la prioritat en estos moments per a la família.

Eixe quedar-se sols en un club que veia seu ha sigut la motivació que ha trobat per a de cop i volta descobrir la mediocritat latent en la institució, i fixar-se en models més ambiciosos construïts amb la mateixa austeritat. A falta d'oculista trobat de casualitat en alguna favela brasilera, Soldado, i també Rami, eren conscients de tot això des de fa molt i mai van gosar declarar-lo en públic. Més bé, els seus discursos eren diametralment oposats, afins a les paraules eixides de la boca de l'expresident i la seua cort. Encara per elegància i respecte el golejador hauria d'haver tingut més tacte envers un club i un president que no han cessat a repetir pública i privadament la paraula “referent” associada amb el cognom Soldado, escrivint “ambició” al encapçalament del seu nou projecte. El jugador s'ha equivocat, o li han fet equivocar-se, en les formes i en els temps emprats. Una patinada desagradable que mal portada pot desembocar en assumptes tèrbols. I no és la primera.

El dia que Salvo finalitze la seua particular lluna de mel, haurà de començar a guanyar consciència de la selva en la qual es mou el futbol, amb les seues punyalades i camarilles, i avançar la neteja en l'estructura administrativa de la SAD. Està a temps de ser el botxí en lloc de la víctima. En cas contrari, acabarà veient-se enmig d'una boda rebent cordials salutacions dels Lannister.

De Bakú a Mestalla

Puedes leer esta entrada en castellano haciendo clic aquí

Veient aquella estampa per televisió Aslan Maharramlí va saber que aquell equip havia de ser el seu. La cruesa de l'escena el va atrapar per a sempre. La seua història, a diferència de l'habitual, comença amb una derrota, en un mai més: “No hi ha cap explicació lògica al per què sóc del VCF, és com quan t'enamores, simplement passa”. Estem a Bakú, Azerbaitjan, dotze anys arrere en el temps, davant un xaval amb els ulls com a plats i la boca oberta sentint el seu cor copejant-li el pit, mentre l'electrodomèstic, escup a Cañizares plorant, arrancant-se la medalla del coll i maleint al cel de Milà. Aquell estrip personal i col·lectiu que va sumir al valencianisme en una eterna malenconia va aconseguir que a 5.478 quilòmetres de distància un xiquet de nou anys sentira la cridada del rat penat.

Fou instantani. El primer encontre del VCF que veia a la seua vida va ser més que suficient per a quedar atrapat en esta aventura d'amor amb espines. La de Aslan va ser una militància en solitud, mai va conèixer a ningú més en aquells dies. Els mitjans ignoraven la realitat d'una lliga estranya i cara de retransmetre. L'arribada d'Internet a la llar va ser qui li va obrir davant si un món fins a llavors soles imaginat. “Nou anys després vaig començar a descobrir un fum de webs sobre el VCF i alguns clubs de fans”. El ja extint portal Locos4Losche, la facció novaiorquesa del valencianisme, ha exercit durant deu anys com el major altaveu que mai ha tingut este club al món. Fins i tot per sobre dels seus resultats al camp. La seua edició en anglès ha sigut els ulls i les oïdes de tots aquells que com Aslan han estat captivats per estos colors més enllà de les nostres fronteres.

Eixa experiència va ser la motivació per a dur-lo a contar les seues vivències en un blog, en un menut racó que exercia d'oasi en una regió estreta per als interessos del club blanquinegre. En eixe espai de solitud compartida va anar descobrint altres Aslan amagats pel país muntanyenc. En una ocasió, en un xat va arribar a preguntar quanta gent dels allà presents eren simpatitzants del València CF “tot just van respondre deu persones”, diu. Les suficients per a construir un incipient imperi en un amagatall del món tan complex i multicultural com és Azerbaitjan. Quan la selecció espanyola va visitar la regió en 2006 un grup de xiquets reberen als internacionals amb diversos pòsters del club valencianista en mà. Va ser la imatge amb la qual van obrir esports els informatius nacionals en ambdós països.

Era la llavor, el detonant, perquè el nostre protagonista deixara d'escriure en anglès i passara al azèri. Hui, d'aquelles deu respostes en un xat de futbol, han brollat més de tres-centes persones unides en una fanpage que s'encarreguen de difondre el missatge d'estos colors pel territori: “Hi ha gent de totes parts del país, realment anem trobant cada vegada més. Vivim envoltats d'aficionats del Madrid o del Barcelona, però són una merda, caçadors de glòria. Els aficionats del VCF som diferents” bé ho sap qui va començar en açò amb una derrota. Encara que les circumstàncies els separen - “Hem intentant moltes vegades quedar per a jugar al futbol i vore els partits, però la televisions nacionals no retransmeten al VCF, hem de vore'ls per internet, i així és difícil”- la xarxa cada vegada els va unint més.

El relat d'Aslan Maharramlí no troba atractiu en paraules, sinó en els fets, en un eixelebrat anhel iniciat entre lletres en aquell blog que va iniciar com a diari de laments fa ja massa temps. Eixe espai de memòries col·lectives encapçalava amb la efigie d'un rat penat component la paraula 'València'. Una simple al·legoria, un dibuix imperfecte, va passar a transformar-se en símbol d'un somni complit. Entre caràcters i regnes soltes van anar arribant notícies d'enderrocaments, d'estadis nous emergint, de llocs que conformen l'essència de la seua vida amb data de caducitat: “Quan vaig vore el projecte Nou Mestalla em vaig dir que em tenia que donar pressa a visitar Mestalla, no podia perdre l'oportunitat de visitar l'estadi on van jugar Aimar, Mendieta, Albelda, Baraja, Vicente i tants altres”.

Va ser el pretext sobre el qual va començar a gestar-se una bogeria, una d'eixes idees que la raó que t'envolta es passa la vida desaconsellant-te. Però per a Aslan va ser impossible llevar-se del cap allò, era la seua gran oportunitat. Les centenars de formules estudiades per a abordar l'aventura van ser possibles gràcies a la desgràcia del club. El seu enfonsament, la paralització de les obres del nou estadi, almenys van portar un somni complit per a algú. Una carta en una bústia es va encarregar de solucionar la part més important, el finançament. Aslan va estalviar la meitat de la beca d'estudis que li va concedir el govern azèri per a alçar durant set mesos aquella utopia. La necessitat de trepitjar terra santa va ser massa gran com per a tindre en compte el risc de perdre la possibilitat d'accedir a estudis superiors. Mestalla bé ho valia.

Va ser allà, al maig de 2011, quan eixe tros de paper va plasmar reposat sobre la publicitat d'un vomitori tota una vida. Aquell xiquet excitat davant la desgràcia d'un equip poc pompós es va asseure en el temple que va gestar aquella epopeia per a contemplar la seua vida corrent darrere d'un baló. A Aslan, i molts altres com ell, no hi han Messis que ens els furten, a ells els varen guanyar gents com Baraja, Claudio López o Villa. Són el patrimoni intangible d'una entitat que fa massa que només té ulls per al taulell. Però Aslan no es queda ací i amenaça: “Vull visitar també el Nou Mestalla”. Això ho va a tindre més difícil, encara que per a ell ja res és impossible.

Albelda i l'estupidesa

Doná un colp de ràbia en la taula a manera de comiat i abandonà la sala de premsa. Fernando Gómez Colomer va deixar el club sent el jugador que més vegades ha vestit esta samarreta un matí qualsevol en una ciutat esportiva buida. Ni un trist aplaudiment, ni una roina línia escrita, va plorar el seu adéu. Kempes va tardar 13 anys a rebre el seu homenatge – va haver d'organitzar-lo ell mateix – i ho va fer en un estadi dividit entre els que es passaren l'encontre corejant a Romario i els que afilaven els seus ganivets mentre planejaven l'assalt al poder. València sempre va ser més de matar als seus ídols.

Albelda tenia la possibilitat de restaurar l'insult que va patir Baraja, de fugir de la humiliació que li van cuinar a Marchena i de l'oblit menyspreable que van patir Rufete o Angulo; el futbolista que més títols ha guanyat amb este club. Però una vegada més va sucumbir al seu ego prenent altra decisió absurda, canviant una opinió ja presa que li haguera regalat dos mesos d'homenatge continu i la possibilitat d'assaborir un comiat que no va tindre ningú, d'anar-se com ha d'anar-se qui ha jugat més de 400 partits amb el seu equip i ha guanyat quasi tot el guanyable.

Massa acostumat a viure en el privilegi perpetu, i amb un entorn personal malaltís que només ha buscat aprofitar-se d'ell, ha llençat per terra qualsevol possibilitat de tindre un adéu digne. Ni un amistós perdut en l'estiu amb unes graderies despoblades de regal, ni un acte tancat en una sala on hagen més càmeres que persones, estan a l'altura del que mereix. Amb el seu repentí penediment ha deixat tirats fins i tot a aquells que més han lluitat per ell. Es va equivocar al pensar que el que sempre li va funcionar, la pressió exercida per la seua cort mediàtica, li valdria per a esborrar d'un colp un tour llagrimós anunciant el seu adéu “al 95%”.

Sempre fou conscient de que la seua estada en l'entitat durant els últims temps només responia a la seua condició d'amic íntim del poder regnant, a res més. Tingué la possibilitat de triar el seu adéu, i no va saber veure'l quedant-se en l'acomodament que atorga la seguretat de tindre al que mana menjant de la seua mà. Albelda ha comès molts pecats.. ha criticat en roda de premsa sistemes de joc que no li agradaven, des de 2005 va adoptar un discurs mediocre i conformista que va acabar minant l'actitud d'un equip que va deixar de tindre fam, i les seues renovacions sempre van portar polèmiques, conats d'incendi i declaracions desafortunades. Eixa complexitat és el que ho fa atractiu a la història, el que li dóna forma i substància. Quedar-nos només amb una de les seues facetes és parlar d'un personatge que mai va existir.

El temps anirà modelant la llegenda, despullant al jugador de les misèries adquirides en la quotidianitat fins deixar-nos al referent històric, al jugador dels 478 partits, al mig centre d'un equip de llegenda. Com sempre va ser. Ser contemporanis seu no ens dóna dret a inventar-lo d'una altra manera. Ni tampoc a negar-li el que li pertany per dret propi. La convivència genera friccions i opinions, que més gustoses o menys, no han de minar la seua fulla de serveis, com tampoc ho van fer en altres. D'haver sigut coetanis d'Eizaguirre – una desafortunada baralla amb Cubells van posar punt final a la seua etapa valencianista – Epi – un jugador que es va anar menyspreant al club que li va donar nom, fins i tot negant-se a celebrar el seu últim títol per una exagerada petició d'augment de fitxa – o de Gorostiza – qui arribà a jugar partits borratxo – haguérem sigut duríssims amb les seues actituds, fins al punt de buidar el relat del València CF de llegendes si ens deixen.

Agrade més o agrade menys Albelda s'ha guanyat el cel. Perquè el que quedarà d'ell no seran les nostres opinions, ni les nostres filies, ni fòbies, ni tan sols els seus pecats, sinó el que va fer sobre el verd i el que va representar sobre ell. La resta s'anirà quan ens anem nosaltres, i quan ens anem, el que hem opinat no li importarà a ningú. Albelda ja és un llegat per al valencianisme de hui i de sempre, i això no es pot canviar. L'única cosa que si podem fer és evitar que estes coses tornen a ocórrer, que jugadors com Baraja o Fernando es vagen per la porta del darrere, i que altres com Albelda no sàpien com ni quan han d'anar-se deixant-los que prenguen decisions que no sempre són bones per a ells. Fa falta institucionalitzar i protocol·litzar el final d'esta classe de jugadors per a no incórrer per enèsima vegada en un greuge a la nostra pròpia història.

Djukic: El mariscal silenciós

Va amanéixer la capital castellana amb el seu rostre copant les marquesines i els racons de la ciutat, estava pertot arreu, era la imatge de la campanya d'abonats del Valladolid. El principal actiu del club blanquivioleta s'asseia a la banqueta per a dirigir la tropa. Ja durant l'ascens els jugadors van quedar relegats a un segon pla mentre una abarrotada plaça corejava incessantment el seu nom: 'Djukic, Djukic...' El serbi va arribar a un club amb un futur incert i sense rumb, per a prendre el timó i donar-li la volta. El buit existent, l'absència de líder, ho va ocupar sense problemes carregant amb la responsabilitat. El Valladolid ja era ell.

De gest sec però de cor amable este eslau de missatge directe e idees clares mai va tindre por als reptes. Amb la mateixa tranquil·litat que va traure aquell baló amb el genoll al ja llunyà 2002 es va dirigir a una banqueta desnonada, a un club abandonat a la seua sort. Els condicionaments propicis perquè qualsevol eixira corrent ni tan sols van ser un 'però' en la seua decisió. Ara Castella plora la seua absència mentre Mestalla aplaudeix el retorn d'un mariscal d'àrea enfundat al seu tratge. Ha hagut de bregar amb vestuaris rebels i clubs morosos eixint indemne de tot això, a Alacant va transformar un equip derruït en una cosa decent, i per Sèrbia va haver de conviure amb l'esquizofrènia tant al Partizan com a la selecció fins ascendir a primera i mantrindre en ella a una plantilla que es va acostumar a treballar sense cobrar.

Djukic és d'eixes persones de vida curta però de vivències extenses. En les seues esquenes es veuen les cicatrius dels moments difícils i al seu rostre la satisfacció d'haver-los superat tots. Com bon serbi tracta a l'atleta amb duresa per a traure-li el màxim rendiment, encara que és d'usar més la paraula que el puny «Jo no sóc d'eixos que a força de punyades busquen autoritat. Vull convèncer als jugadors a través dels meus coneixements i el sentit comú. Crec que això és el més important». Si destaca en alguna cosa és perquè fuig de l'ambigüitat típica de l'entrenador mig, és dels que parlen clar i són concisos, i ho és perquè el que diu ho creu fins a predicar amb l'exemple. No va tindre objeccions en eixir a roda de premsa per a enlletgir la conducta dels seus jugadors - «hem sigut uns cagons» - ni per a llençar per terra un fitxatge sospitós contractat a última hora perquè «açò és un centre d'alt rendiment, ací no pot vindre qualsevol». Djukic allà on anà va acabar sent el líder del vestuari i el referent de la graderia. Ho duu en la sang.

Al seu primer gran projecte aterra com qui aterra a casa d'un germà, amb la tranquil·litat de poder obrir els armaris de la cuina sense que siga mal vist. Adequa el seu discurs al d'un entusiasta vivint el seu somni per a situar-lo al nivell d'una entitat que des de dins costa veure-li les altures que projecta cap a l'exterior. Tal vegada excessivament ambiciós per als propis, però entendible per a qui passa d'entrenar a Omar Ramos i Alberto Bueno a tindre a gent com Canales, Banega, Soldado o Joao. A Djukic se li han obert les portes del cel i se li ha disparat l'optimisme, com qui acostumat a passar fam es topa amb una taula plena de pa dur i formatge. Ara ja no haurà d'enfrontar-se a sales de premsa buides ni a viure en absència de mitjans de comunicació, les seues posaderes jugaran contra els interessos d'un entorn amb vocació d'influir en el club i capaç d'arribar a qualsevol cosa per aconseguir-lo. El seu èxit es mesurarà en la capacitat per a navegar en tals aigües, en les mateixes que van naufragar tots el seus antecessors situats entre Benítez i Valverde, triomfadors per dedicar-se en plenitud al seu treball sense entrar en eixos jocs.

Vivint el seu particular 1982 el VCF ha trobat en Salvo i Djukic al seu Felipe González i Alfonso Guerra. Un baló d'aire fresc, revitalitzant, enmig d'un entorn tancat per a deslligar les esperances en una militància cansada de les velles formes. Que este escenari idíl·lic dure fins a setembre o s'estenga més enllà només dependrà de la bona direcció d'estos dos rostres joves que tenen la missió de canviar-li el gest a un club massa antic per als temps que corren. I en eixe escenari potser qui millor s'adapte a la new age siga Mirsolav i la seua capacitat de lideratge, la convicció per a fer debutar a jugadors de 18 anys en tots els equips als quals ha entrenat i amb una filosofia de grup unit lluitant braç a braç col·lectivament, agressiu e intens per a ser protagonista del partit. Amb ell no cal agarrar-se a la teoria ni a les esperances, el seu discurs i les seues formes vénen acompanyades d'un currículum extens on s'ha vist aplicat allò que predica. El repte ho trobarà en l'emboltori, en una samarreta amb pes perquè té ànima i en les exigències d'un club instal·lat en les altures. El que a Valladolid és sinònim d'èxit a València ho és de fracàs, en eixa metamorfosi haurà de sobreviure si vol convertir-se en papallona.

El decàleg del Mariscal

- Yo he sido un defensa al que le gustaba el fútbol ofensivo. Esa era mi filosofía de juego. Pero también me gusta defender bien y sobre todo de manera organizada. Siempre quiero que mis equipos dependan de sí mismos

- Lo único que me vale es el campo y ahí todo el mundo tendrá su oportunidad. Los jugadores tienen que saber que lo más importante es trabajar y ser positivo, y el día en que llegue su oportunidad, aprovecharla.

- En el fútbol importa la calidad y no tanto la cantidad. Tenemos dos o tres miembros del equipo B que nos están ayudando y que están creciendo con nosotros. Esto también es una llamada, un toque de atención para que los integrantes del filial sepan que si hacen bien las cosas pueden tener su oportunidad.

- El año pasado ya probamos muchos jugadores del B que han debutado con el primer equipo, y se van quedando los que valen. Esto es muy cruel, pero el fútbol es así, sobre todo en Primera División. Es fácil llegar pero después…

- Si no existe una filosofía dentro del club y a mí me dicen que escoja entre un canterano o un jugador que esté ya hecho, yo, que soy entrenador y sé que me piden resultados, elijo lo segundo. Pero si existe dentro del club la filosofía de subir canteranos y trabajar con ellos, tienes que adaptarte y modelarles. Eso sí, el entrenador siempre va a lo más seguro.

- Yo no soy de esos que a base de puñetazos buscan autoridad. Quiero convencer a los jugadores a través de mis conocimientos y el sentido común. Creo que eso es lo más importante. No quiero ni puedo ser amigo de ellos, pero quiero que sepan que hay una línea que nos separa y un respeto mutuo, mío hacia ellos y al revés. Para eso no hace falta ni gritar ni dar un golpe.

- Nuestra fortaleza es la unión, un buen vestuario y gente predispuesta a trabajar, con ganas de mejorar y rendir. 

- Si son cagones es porque el entrenador también es cagón y no les consigue transmitir confianza. Yo siempre estoy con ellos y cuando el equipo es cobarde es porque yo he sido cobarde, porque le he transmitido el miedo y no he sido capaz de infundir la confianza necesaria. Mi trabajo es poder convencerles. Creérselo es fundamental para salir a por el rival sin miedo y sin tapujos. Yo siempre les digo que si salen y son ellos mismos, pasan por un aprendizaje, pero si salen con miedo y no están cómodos, no existe una mejoría.

- De unos aprendí cómo hay que hacer las cosas y de otros cómo no hay que hacerlas. He aprendido mucho de gente como Benítez, Ranieri, Cúper o Toshack, pero siempre tienes que ser tú mismo. No puedes copiar a Mourinho o Guardiola y pensar que con eso ya serás un fenómeno. Tienes que aplicar tu filosofía, aunque extraigas lo que te gusta de otros entrenadores.

- Todo es cuestión de hablar y de cuidar la conducta. Así un vestuario siempre es mejorable y manejable. Estos chicos, si algunas veces tienen una conducta poco adecuada, es porque no se les ha conducido bien y no se les ha llevado por el buen camino. Hacen falta ganas para querer llevar bien a estas personas a las que muchas veces no les quieren decir la verdad, porque parecen de otra galaxia. Si enseñas los valores verdaderos no creo que haya ningún problema para conseguir cambiar las actitudes. Son gente normal, y suelen tener buen fondo. No tiene por qué ser difícil trabajar con ellos.

Adéu, caspa

En un intent de salvar el seu menut castell de naips Llorente va eixir en roda de premsa amb un PowerPoint baix el braç per a demostrar que ell també sap. Encara que soles va aconseguir consolidar la seua imatge de gestor adequat a altre segle, de mal empresari, que lluny d'innovar, còpia, i còpia mal, allò que els ha funcionat a altres. Fins per a fer presentacions interactives el gestor desentona. Va ser l'última escenificació d'un model obsolet e ineficient que no ha parat fins a convertir la SAD en una balena encallada incapaç de trobar eixides al mar que eviten la seua mort per deshidratació. En la nit del dimarts el VCF posarà punt final dos dècades de malson perpetrat per les dolentes arts, el immobilisme i una endogàmia institucionalitzada.

El moment mereixerà la major de les celebracions al quedar l'entitat alliberada de les vergonyes dels seus dirigents, dels actes d'aquells que soles han lluitat pels seus interessos personals, capaços d'arribar fins a l'extrem amb la condició de mantindre intacte el seu cul en la cadira corresponent, deixant la institució sumida en l'edat mitjana a les portes del segle XXI. La sensació d'alliberament és inevitable entre una militància que ha viscut avergonyida del seu govern, presenciant lliçons magistrals d'estultícia dignes de les majors distincions, per part d'unes castes dotades d'una falta de visió, coneixement i previsió alarmant.

No acaben quatre anys de gestió d'un grup directiu, arriba a la seua fi un malson que va arribar a parèixer una eternitat, acaba una forma personalista i ruda d'entendre el club, acaben 25 anys de gestió deficient. Cosa que no converteix als nous en bons, ni en roïns, per se, soles són gents desconegudes, sense passat tèrbol ni mans tacades, gents a les quals caldrà conèixer i deixar que es donen a conèixer a través dels seus actes abans de jutjar-los. Cosa estranya en un VCF habituat a una rotació sense fi de cares, càrrecs, errors e incapacitats que han dut al club del ratpenat a l'enfonsament total. Per primera vegada en la història moderna noves formes d'entendre l'empresa irrompran en l'escena per a dir-nos que per fi el club tindrà dirigents adequats al segle en el qual vivim. Només és un avanç. Un xicotet gran avanç.

Per a la història quedaren les causes de dissolució en la primera meitat del segle XXI, els casos Metrored o València Experience, les operacions sospitoses com les de Múrcia Puchades i els interessos ocults darrere d'una operació com la de Newcoval. El cas Mendieta, l'afluència de familiars i amics amb contractes vitalicis, plans de pensions ad hoc, expulsions i renovacions dirigides pel grau d'amistat o enemistat personal amb el directiu de torn. A consellers que no se'ls coneix altre ofici que ser conseller, als anuncis de la Coca-Cola amb bombes adherides, Ipirangas, 'condes empalmados' i parcel·les venudes a una il·lusió òptica, indemnitzacions milionàries incloses al contracte minuts abans de l'acomiadament, blindatges a personatges mediocres, directius maleducats que deixaven el mòbil encès perquè el periodista afí escoltara els consells d'administració, a subvencions a mitjans de comunicació per a la protecció i adulació de tan gran vergonya. I un sens fi més de capítols que a les 20 hores del 4 de Juny de 2013 arribaran al seu final.

Davant la immediatesa de la seua eixida els ideòlegs del sindicat d'accionistes, els vells porta estendards de les guerres accionarials del passat, han desempolsat les seues armadures per a tornar al camp de batalla que millor coneixen, omplint el club de mines anti persona per a assegurar-se d'afeblir al que consideren usurpador i que es trobe amb la major quantitat de mans nugades. Els colps baixos i les roines formes són els seues ideals, basats en els interessos de les seues butxaques i egos de quins mai han buscat altre fi que el benefici propi. Personatges capaços de reduir el VCF a cendres si amb això s'asseguren poder governar sobre elles.

Eixe pas entre l'eixida de les arcaïques formes i el procés lògic de coneixement dels nous gestors es presenta com una etapa d'assossec i esperança mai abans experimentada. Com qui deixa de fumar, el VCF recuperarà el sentit del sabor i l'olfacte, el color, descobrint noves sensacions, mentre les joves promeses en la direcció del club van desenvolupant les seues dots davant l'atenta mirada d'una graderia que no sol casar-se amb ningú. Fins ara es jugava amb les cartes marcades, amb gent ja coneguda de la qual soles s'esperava més del mateix. El nou consell d'administració haurà de jugar amb el handicap de ser els primers en moltíssim temps sobre els quals hi han expectatives generades, i això, és un bé que poden usar a favor seu i des del qual començar a créixer. Eliminada la caspa, el següent pas és aconseguir un 'pelo Pantene'.