De Bakú a Mestalla

Puedes leer esta entrada en castellano haciendo clic aquí

Veient aquella estampa per televisió Aslan Maharramlí va saber que aquell equip havia de ser el seu. La cruesa de l'escena el va atrapar per a sempre. La seua història, a diferència de l'habitual, comença amb una derrota, en un mai més: “No hi ha cap explicació lògica al per què sóc del VCF, és com quan t'enamores, simplement passa”. Estem a Bakú, Azerbaitjan, dotze anys arrere en el temps, davant un xaval amb els ulls com a plats i la boca oberta sentint el seu cor copejant-li el pit, mentre l'electrodomèstic, escup a Cañizares plorant, arrancant-se la medalla del coll i maleint al cel de Milà. Aquell estrip personal i col·lectiu que va sumir al valencianisme en una eterna malenconia va aconseguir que a 5.478 quilòmetres de distància un xiquet de nou anys sentira la cridada del rat penat.

Fou instantani. El primer encontre del VCF que veia a la seua vida va ser més que suficient per a quedar atrapat en esta aventura d'amor amb espines. La de Aslan va ser una militància en solitud, mai va conèixer a ningú més en aquells dies. Els mitjans ignoraven la realitat d'una lliga estranya i cara de retransmetre. L'arribada d'Internet a la llar va ser qui li va obrir davant si un món fins a llavors soles imaginat. “Nou anys després vaig començar a descobrir un fum de webs sobre el VCF i alguns clubs de fans”. El ja extint portal Locos4Losche, la facció novaiorquesa del valencianisme, ha exercit durant deu anys com el major altaveu que mai ha tingut este club al món. Fins i tot per sobre dels seus resultats al camp. La seua edició en anglès ha sigut els ulls i les oïdes de tots aquells que com Aslan han estat captivats per estos colors més enllà de les nostres fronteres.

Eixa experiència va ser la motivació per a dur-lo a contar les seues vivències en un blog, en un menut racó que exercia d'oasi en una regió estreta per als interessos del club blanquinegre. En eixe espai de solitud compartida va anar descobrint altres Aslan amagats pel país muntanyenc. En una ocasió, en un xat va arribar a preguntar quanta gent dels allà presents eren simpatitzants del València CF “tot just van respondre deu persones”, diu. Les suficients per a construir un incipient imperi en un amagatall del món tan complex i multicultural com és Azerbaitjan. Quan la selecció espanyola va visitar la regió en 2006 un grup de xiquets reberen als internacionals amb diversos pòsters del club valencianista en mà. Va ser la imatge amb la qual van obrir esports els informatius nacionals en ambdós països.

Era la llavor, el detonant, perquè el nostre protagonista deixara d'escriure en anglès i passara al azèri. Hui, d'aquelles deu respostes en un xat de futbol, han brollat més de tres-centes persones unides en una fanpage que s'encarreguen de difondre el missatge d'estos colors pel territori: “Hi ha gent de totes parts del país, realment anem trobant cada vegada més. Vivim envoltats d'aficionats del Madrid o del Barcelona, però són una merda, caçadors de glòria. Els aficionats del VCF som diferents” bé ho sap qui va començar en açò amb una derrota. Encara que les circumstàncies els separen - “Hem intentant moltes vegades quedar per a jugar al futbol i vore els partits, però la televisions nacionals no retransmeten al VCF, hem de vore'ls per internet, i així és difícil”- la xarxa cada vegada els va unint més.

El relat d'Aslan Maharramlí no troba atractiu en paraules, sinó en els fets, en un eixelebrat anhel iniciat entre lletres en aquell blog que va iniciar com a diari de laments fa ja massa temps. Eixe espai de memòries col·lectives encapçalava amb la efigie d'un rat penat component la paraula 'València'. Una simple al·legoria, un dibuix imperfecte, va passar a transformar-se en símbol d'un somni complit. Entre caràcters i regnes soltes van anar arribant notícies d'enderrocaments, d'estadis nous emergint, de llocs que conformen l'essència de la seua vida amb data de caducitat: “Quan vaig vore el projecte Nou Mestalla em vaig dir que em tenia que donar pressa a visitar Mestalla, no podia perdre l'oportunitat de visitar l'estadi on van jugar Aimar, Mendieta, Albelda, Baraja, Vicente i tants altres”.

Va ser el pretext sobre el qual va començar a gestar-se una bogeria, una d'eixes idees que la raó que t'envolta es passa la vida desaconsellant-te. Però per a Aslan va ser impossible llevar-se del cap allò, era la seua gran oportunitat. Les centenars de formules estudiades per a abordar l'aventura van ser possibles gràcies a la desgràcia del club. El seu enfonsament, la paralització de les obres del nou estadi, almenys van portar un somni complit per a algú. Una carta en una bústia es va encarregar de solucionar la part més important, el finançament. Aslan va estalviar la meitat de la beca d'estudis que li va concedir el govern azèri per a alçar durant set mesos aquella utopia. La necessitat de trepitjar terra santa va ser massa gran com per a tindre en compte el risc de perdre la possibilitat d'accedir a estudis superiors. Mestalla bé ho valia.

Va ser allà, al maig de 2011, quan eixe tros de paper va plasmar reposat sobre la publicitat d'un vomitori tota una vida. Aquell xiquet excitat davant la desgràcia d'un equip poc pompós es va asseure en el temple que va gestar aquella epopeia per a contemplar la seua vida corrent darrere d'un baló. A Aslan, i molts altres com ell, no hi han Messis que ens els furten, a ells els varen guanyar gents com Baraja, Claudio López o Villa. Són el patrimoni intangible d'una entitat que fa massa que només té ulls per al taulell. Però Aslan no es queda ací i amenaça: “Vull visitar també el Nou Mestalla”. Això ho va a tindre més difícil, encara que per a ell ja res és impossible.