23 de jul. 2013

Un sofà d'escay

Si es sap on mirar, encara hui es pot intuir el 'Mendieta, són 10.000' als murs de Mestalla. És un menut vestigi d'aquells anys als quals perdre jugadors, lluny de celebrar-se per la quantitat de bitllets entrants en caixa, acabaven amb ídols destrossats per a les restes, amb cabretjos generals, eren dies on perdre referents era dolorós per la falta de costum i no una espècie de nova festivitat estiuenca, d'eixes d'anar de blanc. Lo de Mendieta ens va agafar joves, en la creença de que allò del montenegrí era un episodi oblidat e irrepetible, una amarga relliscada d'infància. La jugada del basc de Castelló fou atrapar-nos en fora de joc i amb la llàgrima encara brollant pel últim penal de Pellegrino. Màxima crueltat.

Amb ell, els estius eren de patir-los. Anys arrere varem creure haver conquistat l'arcàdia quan el Reial Madrid i la seua maquinària van acorralar al jugador després del seu gol de fantasia a La Cartoixa de Sevilla, “son 10.000” va ser una espècie de “no pasarán” amb final feliç, la victòria d'un poble orgullós de si mateix després de trencar amb anys de complex assumit. O això crèiem. Allò va fer més terrible aquella estampa dibuixada a un hotel de València amb el ros i els Toldrá (que com els Lannister, sempre estan en tota escaramussa) anunciant que “el xic” volia eixir. Era el primer dia de vacances, i recolzats després d'insofribles hores en cotxe a un sofà d'escay, perduts entre muntanyes, una televisió quadrada de la grandària d'un elefant ens escopia a la cara aquell drama a través de Canal 9, volatilitzant-se tota conquesta obtinguda, fotent-nos la vida altra vegada.

L'espantall, la vergonya aliena de l'escena, la calor i el melodrama d'aquelles setmanes d'irritació constant van crear el brou de cultiu necessari per a odiar al ídol estimat. Aquell tipus ja no era el nostre líder, sinó un puto desertor. Reclamant el populatxo gelat de xocolata per a baixar la depressió posmilanesa, aquell 6 infal·lible des del punt fatídic, treia el seu ganivet per a fer més profunda la ferida, i pareixia fer-lo amb ferotgia, gaudint del moment. Era dolor a traïció, a abandó quan més necessites, de qui més necessites. Ni un kleenex ens va donar. Banyat entre suors, les poques restes d'innocència conservades en un cos d'adolescent es van quedar pegades en aquell cuir impostat, anant-se per a sempre a la merda al costat de tots els jugadors. Allà, davant notari, es va acabar tot.

La sensació agredolça d'haver-li fotut la carrera per enviar-lo a l'únic lloc on no volia anar, aquelles enrabiades i drames, es contemplen amb el prisma actual quasi des de la vergonya pròpia, com eixes fotos que una mare idiota li ensenya a la teua primera núvia. Hui ens cabregem per ser incapaços de traspassar per incomptables milions a un internacional brasiler, o ens molesta vendre per 3 euros menys del desitjat a un preuat lateral esquerre sub-21, ens han mercantilitzat la militància fins a comportar-nos més com accionistes d'un banc que com a irracionals seguidors d'un equip de futbol.

Uns aprenguérem a força de colps, altres per necessitat, a utilitzar als jugadors com mercenaris als quals traure diners quan més ens convé. Ja no n'hi han parts del nostre ésser arrancades a traïció perquè no tenim temps, ni interés, d'interioritzar-los tant com per a sentir la seua marxa. Aquells moments de criar Mendietes de xancles i pantalons vaquers plens de forats, entrant en vespa blanca i destarotada a Paterna, d'aquells atletes que soles sabien córrer fins fer la metamorfosi a jugadors de videojocs, ja no existeixen. Vivim en una caixa de preservatius, usar i llençar, en la qual ni sofàs d'escay ni Gaizkas podran mantindre ja relació alguna, ací no hi ha dolor que adobe ni victòries morals que celebrar, els xavals d'ara maduren amb el primer biberó en lloc de fer-ho amb la primera hòstia. Els hem deixat el millor que podríem deixar-los, un escut sense cara. La fidelitat a una idea permanent i no a una il·lusió passatgera.

7 comentaris:

Robert Soldat ha dit...

A més hem aprés que no passa res, el que no vullga estar fora. Justament després de anar-se'n Mendieta va començar lo bo en quant a títols.

Patricia Gm ha dit...

Mijatovich destrozó mi tierno corazón adolescente. Lo de Mendieta todavía sigo sin asimilarlo. Veo esa foto y me parece mentira.

THB ha dit...

Son todos más putas que las gallinas. Lo preocupante es que ya empiecen a actuar así chavales de 16 años que no han empatado contra nadie.

Patricia Gm ha dit...

Lo que fascina del mundo del fútbol, es que nos insisten cuando conviene con el "es que hay que entenderlo", cuando es el componente irracional el que mueve el.mundo de los aficionados.

Con razón no hay fútbol. Cmo pasa con el amor, que a veces viene a ser muy muy muy parecido. Si cuando te preguntan por qué amas unos colores y lo explicas racionalmente es que no entiendes nada.

THB ha dit...

Si razonas el fútbol te sale el ajedrez, esto se mastica con la patata.

Anònim ha dit...

Mijatovic fue la punta de lanza, por las formas y todo lo que envolvio el asunto, el R.Madrid, el pago de la cláusula, y la palabra del montenegrino.

Mendieta me dolió menos, pero no lo entendí, y sigo sin entenderlo, aqui era el puto amo, pese algún silbido de los descerebrados de siempre, no creo que fuera excusa. Veo más creíble que cuando van a la selección y ven a los jugadores del RMA o del FCB estos les dicen lo bien que estarian con ellos en sus equipos, y que si quieren triunfar en Europa deben jugar alli,los marean, digo yo.

Ya se me ha hecho un callo en el corazón, para estos casos, al fichar a Soldado, vi a un jugador que le quedaba menos tiempo para seguir siendo del VCF.

Solo me queda esperar que los que vengan sean muy profesionales y que no se besen el escudo, con que hagan bien su trabajo me conformo, eso son estupideces de cara a la galería.

PEPELU.





Jose Ramón Fuertes ha dit...

Mendieta es un claro ejemplo de lo idiotas que pueden llegar a ser los jugadores. Si se hubiera quedado ahora sería un puto dios. Ese VCF de Benítez con un playmaker como Gaizka le hubiera catapultado a los cielos, y en detrimento, haberle hecho merecedor de un contrato mejor en un United o algo así.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...