¡ Viva Cuba che !

Les gotes de suor recorrien els seus fronts com competint per arribar primer a la seua cita amb el terra. Eixa calor seca i penetrant de L'Havana marcava el ritme del treball. - Hui no més -. Aquella quadrilla d'argentins que es guanyaven la vida amb la fusta adornaven les seues estones mortes donant-li puntades a un baló de cuir. Un objecte estrany i quasi desconegut per al caribeny. Encara amb els ecos del Mundial'78 ressonant pel món, un dels treballadors va cridar al xiquet que amb cara d'interès observava l'avanç en la construcció de la seua casa. 'Vares vore el partit davant Perú?. 'Els holandesos encara no saben com han perdut'. Eren dies on calia imaginar els partits, sobretot a Cuba, on allò del futbol era un element quasi contrarevolucionari.

A la població de Zulueta els seus difunts fan un últim viatge abans d'escenificar el repòs etern al cementiri local. Els fèretres, en forma de reverència, acudeixen davant el monument al futbol que corona una de les entrades del nucli urbà, una pilota de ciment gegant pintada de blanc i negre que plasma l'afició de la regió a un esport històricament sense massa adeptes al país. Hui, jugar amb el baló és una nova forma de dissidència, una lluita sorda contra el règim castrista i la instrumentalització del beisbol durant més de 50 anys a favor de la causa. A l'última dècada, l'auge entre la població més jove ha dut a les autoritats a desviar les ajudes de la FIFA a la seua federació per a evitar que este es desenvolupe més enllà de la marginalitat.

Entre morters, rajoles i serres, Reinier González va aprendre a jugar al futbol, a estimar-lo escoltant com aquells desbaratats obrers parlaven del superclásico del diumenge, de les cabrioles d'un melenut que havia emigrat a Europa i que els va fer alçar la copa per primera vegada. Relats llunyans e idealitzats per la ment desperta d'un xiquet que s'ajudava d'ells per a amenitzar el lent ritme de la construcció, històries amb les quals pintar el temps mentre prenia forma la seua habitació i alçaven les parets d'allò que cridaria llar. Aquell pibe, que va quedar sepultat quan començava a convertir-se en llegenda per l'auge d'un barrilete cósmico, tornaria a alçar altres copes, recorrent els seus èxits un oceà de distància per a injectar-li uns colors a aquell menut observador que completava un equip format per destarotats durant l'esmorzar, per a fer-se aficionat a un esport ocult i desconegut, amant una frivolitat estrangera.

L'obstinació del règim a que el bat no caiga del pedestal al qual ha estat en l'últim segle, l'única arma amb la que Cuba pot derrotar a USA, encara que siga a un estadi de beisbol, va dur al govern a tallar el senyal d'un Reial Madrid – Barcelona quan començaren a formar-se cues als cinemes de la capital per a veure el partit. Un fet habitual quan hi ha un gran duel europeu, una final de Champions, un derby de Manchester o un Mundial. Eixa permissivitat, que va començar sent una anècdota simpàtica amb la qual fer els ulls grossos, comença a convertir-se en un perill per al establishment, un motiu per a actuar on abans es deixava fer.

Les aventures de Kempes amb Argentina, amb el València CF, amb River, narrades a través de El Gráfico van ser el còmic d'aventures d'aquell amic de fusters argentins, florint una militància blanquinegra des de la imaginació insuflada per aquelles pàgines gastades, pel poc que podia gratar dels turistes, d'algun diari estranger oblidat a un banc perdut, pels fullets que es van deixar abandonats aquells fanàtics de la serra i el baló una vegada conclòs el treball. Amb tot allò, va anar creixent des de l'èpica, i en menudes dosis, una inclinació per eixe esport importat que ja comença a odiar el poder.

A Zulueta, i a tota Cuba, perruqueríes i barberies s'erigeixen en el centre social de la comunitat, en menudes joies de la cultura undergound amb les seues parets tapiades pels ídols contemporanis. Anàrquiques i envellides, com tot a l'illa, tanquen entre les seues parets l'història vital de les gents que les visiten. Eixos menuts centres socials, insonoritzats a la censura i a la postura políticament correcta que es mostra a l'exterior, es converteixen en parabòliques encarregades de transmetre lo prohibit. Els seus espectrals televisors i les seues quasi museístiques ràdios connecten amb el món per a que este els parle. En elles és habitual veure congregades entorn a l'aparell radiofònic a gents de tota índole, assaborint el senyal que l'ona curta els porta de Ràdio Exterior d'Espanya, l'instrument amb el qual Núria Llopis ha substituït a les cabelleres del matador per a congregar a una menuda legió de cubans entorn a l'escut del rat penat. El mateix aparell que va fer usar Reinier per a imaginar al VCF durant tota la seua adolescència, donant-li forma a aquelles ones marginals transformant-les en imatges Full HD, fins que la televisió li va obrir els ulls per a pintar-li la militància de colors.

Potser, molta culpa de que açò de córrer darrere d'un baló haja arrelat tant entre els cubans menors de 30 anys, fins al punt de superar en preferències a l'esport nacional, siga d'ell, de Reiner González. Aquell menut i curiós xiquet de vuit anys que va acabar entaulant amistat amb els obrers que li van construir la seua casa, jugant amb ells al pati del darrere en les hores de descans, amb els quals compartia entrepà mentre li parlaven del gol a Holanda, de la poc honorable gesta davant Perú, que va descobrir el futbol amb retalls de premsa oblidats, va acabar tres dècades després presentant el programa “GOL” en la TV cubana. Un espai nascut quasi des de la clandestinitat a finals del segle passat (1998) amb escassos cinc minuts de temps on tractar l'actualitat de les grans lligues europees, i que després de molt barallar, ha aconseguit estendre la seua durada en 15 minuts més en horari intempestiu, a una franja horària on es pretén ocultar el futbol posant-lo a la vista de tots, sense dia fixe. Pot eixir un dilluns com un divendres, o no eixir durant dies.

La televisió nacional ni tan se vol retransmet partits de la selecció cubana, i a pesar de tindre grans jugadors en lligues com la mexicana, la Major League Soccer o a Puerto Rico, es segueix venent com un esport d'estrangers i per a estrangers. L'identitat nacional està lligada al beisbol i així ha de seguir. La popularitat entre la joventut ha fet que Zulueta, l'única regió que ha mantingut viu el futbol en l'illa durant el segle XX – especialment després de la revolució –, ja no siga un oasi enmig del desert. Cuba es resisteix a abandonar l'inèrcia de l'avanç del futbol en la conquesta global. Les seues places, i els seus carrers, es vesteixen amb estampes fins no fa molt inimaginables. Xiquets batent una pilota han deixat pas a xiquets pegant puntades a un baló. Barris pegats a la televisió seguint les sèries mundials han començat a sintonitzar Mundials i Eurocopes de futbol. Un fenomen que està impregnant tot el caribe, fins a no fa molt, una regió que vivia d'esquenes a l'esport que va conquistar les preferències dels seus veïns del sud durant el segle passat.

«Te voy a decir, yo soy un sufrido, mi club preferido es el Valencia que este año no llega a nada, está atravesando sus peores momentos en diez años». A una xarrada davant estudiants de periodisme a la Universitat de Cuba, el futbol pren protagonisme, i Reinier es destapa. «Le voy al Valencia porque en aquel momento la gran figura del fútbol mundial era Kempes y también con el Valencia ganó la Copa». Aquell xiquet de vuit anys que va fraternitzar amb obrers argentins mentre li alçaven un sostre baix el qual poder viure ha acabat sent la veu i el rostre d'un esport que avança ocult a una illa encara orgullosa del beisbol i les satisfaccions polítiques que li han donat al règim durant mig segle. La veu de la revolució generacional a Cuba és valencianista, i ho és per un fuster i un matador.