Com (no) desbaratar un fitxatge

Quan un jugador arriba al AC Milan es troba amb una casa moblada, cinc cotxes per a triar, escola per als seus fills i fins i tot un treball per a la seua dona si esta ho precisa, a més de disposar d'una persona al seu càrrec que s'encarregue de tot. El que pretén transmetre el club llombard als jugadors amb este gest és 'tu dedicat a jugar, de tot el demés ens ocupem nosaltres'. L'entitat italiana és la més professionalitzada del món del futbol, potser caldria dir que és quasi l'única. A l'entorn del baló els grans clubs no reparen en despeses a l'hora d'invertir diners en el fitxatge d'un futbolista, però es neguen a gastar uns pocs euros a cuidar la seua inversió una vegada aterra en l'entitat. El més que els arriben a dir és 'ací tens un bitllet d'avió, ara vine i comença a rendir meravellosament des del primer dia'.

En condicions normals el trasllat a altra ciutat genera una quantitat d'estrès important, fer-lo a un país i una cultura diferent, genera molt més. En un 95% dels casos el trasllat sol ser la principal causa de fracàs d'un jugador, i en ocasions els responsables d'eixe fracàs solen ser la dona i els fills, que no aconsegueixen fer-se al lloc. El futbolista que no aconsegueix adaptar-se a la seua nova destinació sol rendir per baix de les seues possibilitats perquè centra les seues preocupacions en el malestar de la seua parella, en la seua irritació per no trobar casa o col·legi per als seus fills i en les misèries de la quotidianitat de la llar en lloc de fer-lo en el seu treball.

Els trasllats és una de les majors ineficiències dins del mercat de fitxatges, molts dels problemes que generen podrien solucionar-se amb un mínim d'atenció, però els clubs pareixen no donar-se compte. Les grans empreses són conscients de les dificultats que comporta moure als seus millors executius, per això no escatimen esforços en ajudar-los a instal·lar-se. La multinacional posa una persona al seu càrrec que s'encarrega de tramitar la contractació de la línia telefònica, d'obrir comptes bancaris, ensenyar-li les normes socials del país, trobar-li casa i col·legi per als seus fills i fins i tot els posa professor perquè tota la família aprenga l'idioma. Quant més còmode es senta i menys preocupacions tinga el professional al seu nou habitat millor rendirà.

Esta absència de consultors de trasllats al futbol solen ser resoltes per les grans marques esportives o agències d'imatge. Quan un dels seus rostres canvia de club són estes empreses les que s'encarreguen de que no els falte de res, els va la vida en que al seu jugador li vaja bé. Per desgràcia no tot futbolista té la sort de ser el xiquet mimat de Nike o Adidas. Un trasllat car sol rondar els 20 mil euros, el més sorprenent és que els clubs estan disposats a gastar el que no tenen per a oferir-li una fitxa atractiva però es neguen a invertir un euro a fer que el jugador es trobe com a casa. La majoria segueix pensant que pel mero fet de tindre un contracte milionari l'esportista és capaç de solucionar els seus problemes per sí mateix.

Fins i tot en termes materialistes, és un pensament absurd. Si un gasta 10, 20 o 30 milions en un empleat jove e immadur deixar que es cuide ell a soles és un exemple de pèssima administració. D'això sap alguna cosa Arsène Wenger, qui s'ocupa dels seus jugadors posant a la seua disposició tutors personals i psicòlegs per a cobrir les seues necessitats. Fins i tot per a un futbolista equilibrat i amb personalitat, canviar de país li resulta un esforç atroç. Didier Drogba en la seua biografia relata molt bé esta classe de situacions: «Quan vaig arribar a Londres em vaig trobar amb una sèrie de problemes vinculats a la meua situació d'estranger, i no puc dir que el Chelsea m'ajudara molt». Es queixa.

El més que va fer el club dirigit per Roman Abramovic va ser posar-li en contacte amb un agent immobiliari que va intentar col·locar-li una casa per 15 milions d'euros. Durant aquelles setmanes tan estresants, on el jugador no sabia parlar anglès, emprava el seu temps lliure en trobar casa i col·legi per als seus fills. No era una situació excepcional, el propi davanter ho relata així en les seues memòries: «Sovint rèiem parlant amb Gallas, Makelele, Kezman o Geremi. “!Home!, tu també segueixes vivint a un hotel?” Després de totes eixes preocupacions no estava molt motivat per a integrar-me o per a multiplicar els meus esforços».

Afortunadament el món del futbol s'està desidiotitzant a poc a poc. Al Ajax trobem un nou cas d'èxit. El club holandès durant anys ha tingut tota classe de problemes amb els seus jugadors estrangers, els africans principalment han sigut exemple d'inadaptabilitat en l'entitat ajacied. De cop i volta el club més gran d'Holanda ha vist com els seus problemes s'han esfumat quan ha contractat personal per a ocupar-se dels seus jugadors. Un cas contrari, i molt famós a Alemanya, és el del Hamburg. El club del diamant durant anys va contar amb l'inestimable ajuda d'una aficionada que exercia de consultora de trasllats amateur, esta espècie de big-mom és la culpable de que el club durant quasi dos dècades no haja tingut problemes d'adaptació amb els seus jugadors. Fins i tot una persona tan tancada com Paolo Guerrero, que va arribar amb 20 anys al nord d'Alemanya, va començar a rendir des del primer dia.

Mentre exercia el seu treball d'aficionada aplicada, la seua relació amb la institució va ser meravellosa, però va cometre l'error de tindre visió comercial. Un dia va descobrir que dedicar-se a la consultoria de trasllats podria ser un negoci molt lucratiu i va muntar la seua pròpia empresa. Immediatament després el HSV va deixar de contar amb els seus serveis al vore-la com un enemic. Des de llavors, cap jugador estranger ha aconseguit rendir al seu nivell en l'entitat hanseàtica. «Jo era la seua mare, la seua infermera, la seua senyora de la neteja, el seu agent immobiliari, ho era tot. No tenien cotxe, no parlaven l'idioma... Això va contribuir a que els futbolistes rendiren millor? No hi ha dubte». Es va queixar a la premsa groga quan va ser convidada a no tornar. Ara una gran promesa com Michel Mancienne busca desesperadament poder tornar al seu país perquè no es sent còmode a la ciutat. 'Tots estos xics serien més feliços si descobrires quins són les seues preocupacions i les satisferes', ve a dir-nos Marie.

Les consultores de trasllats no són alienes a estos problemes, duen anys intentant entrar al món del futbol, però sempre es topen amb la negativa dels clubs. Una empresa europea sol relatar amb sorpresa la seua experiència amb el FC Copenhagen quan este els va acomiadar després d'una reunió de quatre minuts dient-los que no necessitaven contar amb els seus serveis perquè les dones dels jugadors solien ajudar-se unes a altres. Altre cas famós és el d'Anelka al Reial Madrid, on el club ni tan sols es va preocupar per ensenyar-li les instal·lacions, ni d'assignar-li una taquilla. Una cosa tan simple, va ocasionar un enfrontament amb el grup el primer dia de treball, el que va comportar un conflicte que va acabar enquistat i amb un jugador de 36 milions desaprofitat.

A un món cada vegada més deshumanitzat tendim a oblidar que els assumptes del cap i del cor acaben influint més al rendiment d'un esportista – i de qualsevol treballador – que acumular tres partits per setmana durant un mes. A València existeixen casos de totes les tendències, Topal arrossegat pels problemes de la seua dona per a fer-se a la vida de la ciutat va acabar abandonant el club, per contra Ricardo Costa - també Mathieu - , un jugador als seus inicis de rendiment dubtós i caràcter agre, ha millorat el seu rendiment i actitud quan han aconseguit assentar la seua vida a la capital valenciana. Encara que ha necessitat un llarg i lent procés que ha hagut de dur en solitari durant dos anys i mig. Sense oblidar l'assumpte Banega, un clar exemple d'irresponsabilitat societària al deixar a la seua sort a un xic de 19 anys que en 24 hores va passar de viure al barri més humil de Buenos Aires a trobar-se amb un milió d'euros nets a la butxaca i a una de les ciutats més ocioses d'Europa.

Tot açò pot parèixer evident, però l'actitud habitual del planeta del baló sol ser la de convidar al professional a buscar-se la vida com puga, com si les malalties mentals, les addiccions, els problemes del cor, la nostàlgia i derivats no pogueren donar-se per damunt d'un determinat nivell d'ingressos. De vegades resulta sorprenent observar el negoci del futbol des d'un prisma econòmic i veure com esta pareix ser l'única activitat empresarial en la qual malbaratar i perdre diners compta amb l'acceptació social.

La majoria de clubs no són conscients de la quantitat de milions que podrien estalviar-se si es preocuparen en millorar l'eficiència de les seues estructures i de cuidar soles un poc millor les seues inversions. Però segueixen optant per la pitjor via de totes: Seguir funcionant com ho han fet sempre, seguir sense fer res per a continuar perdent diners en quantitats industrials.